Ajuntament de Vinalesa

Vinalesa. Geografia Història i Patrimoni d’un poble de l’Horta
en l’obtenció de les rendes pel senyor de Vinalesa. Calia esbrinar periòdicament quin era l’estat
de la canviant riquesa patrimonial que uns i altres vassalls disposaven en el solar del senyoriu.
Superats de llarg els convulsos temps de la Germania, la vida quotidiana a Vinalesa
més enllà de fets puntuals, passava lenta i parsimoniosament. Les estacions s’iniciaven i
s’apagaven al ritme que marcaven les collites, les festes locals o els pagaments al senyor
del lloc. Hom podia quedar-se extasiat, assegut a la vora d’un canyar o un grup d’arbres,
i pensar que el temps quedava detingut en aquell mar de vinyes, terra campa i oliveres,
perfilats amb els braços de la Séquia de Moncada i un aparent entramat de “camins en
mig” i “marges en mig” que s’entrecreuaven per tota la contornada sense descans.
Així, durant un bon grapat de dècades els paisans i paisanes del petit senyoriu de Vinalesa
veieren passar els dies i les nits sense cap canvi ressenyable en les seus vides, més
enllà d’algun crim aïllat 411 , o alguna sorpresa en les notícies que comentaven els viatgers
de pas, o el que s’enraonava als mercats de València i altres pobles veïns. Però el temps
és temps i no s’atura. I quan semblava que la família dels Joan romandria per espai d’un
segle més en aquell lloc encimbellat a la mota esquerra del Carraixet, la flama de la nissaga
s’extingí de sobte, i una vegada més, com havia segut costum i gairebé norma en els
temps medievals, la cadira del titular del feu quedà buida momentàniament.
El 1585 moria Francesc Joan —nét del primer Joan que havia entrat al senyoriu de
Vinalesa—, amb un problema manifest de successió directa, davant la mort sistemàtica
de tots els seus hereus possibles 412 . Així doncs, “[...] y ajustándose a su último testamento,
el tribunal de la Real Audiencia, presidido por el magnífico don Diego de Covarrubias,
declaró que aquel lugar pasaba a ser propiedad de don Felipe Boil, señor de Manises, con la
condición, empero, de que éste asumiera el apellido del difunto” 413 .
Felip Boïl, senyor de Manises 414 , no tingué cap inconvenient en acceptar tots els apartats
i clàusules del testament del seu avi matern Francesc Joan 415 , i assumí amb rapidesa
la nova possessió de Vinalesa, declarant-se des de principis de 1586, “Nos Don Filipus
Joan, olim Boyl, dominus ville de Manises et loci de Vinalesa” 416 .
Però el que es pressumia com una simple tràmit, es convertí molt aviat en un dur enfrontament
entre familiars per la titularitat de l’herència i les rendes de Vinalesa concretament,
entre el designat com hereu, Felip Joan, i Josepa Salvador, vídua de Pere Joan —uns dels fill
morts abans que el difunt Francesc Joan— i que a hores d’ara es trobava casada amb Cristòfol
Català 417 i reclamava els seus drets en funció d’unes “velles” clàusules matrimonials de
411 En 1575 Martín López de Vinalesa, assassinava a un tal Pedro Herrera, sent condemnat poc temps després per la Real Audiència de
València “perpetuamente a penas de galeras”. No obstant, un temps després, la intercessió final dels pares de la víctima, i sobretot el
perdó del Rei Felipe II, evitaren que el de Vinalesa acomplira la condemna. [Vegeu part del document en l’apendix documental].
412 “Don Francisco Joan, al morir su primer heredero, don Manuel Joan, y luego el segundo, don Pedro Joan, dejaba la herencia a don Felipe
Boil, primer hijo varón de su hija Hipólita, ya que por voluntad suya expresa no podía sucederle don Lorenzo Joan, monje jerónimo.
Impugnado el testamento por don Cristóbal Catalá el 5 de septiembre de 1587, la Real Audiencia, en la sentencia que nos ocupa, da la
razón a don Felipe”. NICOLAU 1987: 167.
413 ARV, Real Audiencia, vol. 1679, folio 55, dins: NICOLAU 1987: 167.
414 “Felipe Boil de la Scala y Joan, después Felipe Joan, XIV Señor y VII Barón de Manises (1559-1597). Si bien poseía el título desde la
muerte de su abuelo en 1559, no empezó su gobierno hasta 1567 al ser declarado mayor de edad. Al heredar en 1586 el Señorío de
Vinalesa, propiedad hasta entonces de los Joan, se firma en los documentos oficiales “don Felipe Joan, antes Boil”. Estuvo casado con
doña Isabel Vidal y Aguilar, hija de don Bernardo Albert, antes Vidal (+1587). Hijos suyos fueron sus tres inmediatos sucesores, don
Pedro, don Felipe y don Bernardo, a más de cuatro hijas.” NICOLAU 1987: 30.
415 “Aquella provisión, publicada el 5 de octubre de 1586 por el escribano de la Real Audiencia, Dr. Abreu, ya había sido anticipadamente
aceptada por don Felipe Boil, el cual ya se había apresurado a tomar posesión de su nuevo feudo según acta que redactó el notario don
Juan Guardiola” NICOLAU 1987: 168-169.
416 Ibídem.
417 Ibídem.
418 “Alegaba doña Josefa que, al contraer su primer matrimonio con el difunto don Pedro, ella le aportó como dote 6.500 libras entregadas
al contado, más la promesa de otras 7.500 libras a entregar cuando ocurriera el fallecimiento de doña Isabel Fons y de Salvador, madre
de la novia. Constaba que don Pedro recibió legalmente aquellas cantidades y que se confesó obligado a devolverlas junto con el “creix”
cuando otorgara testamento. Así estaba escrito en una letra publicada por Nicolás Dehona, notario real, y fechada el 25 de octubre de
1585. De otro lado, el mismo don Pedro, en su testamento, nombraba heredero de ciertos bienes al dicho don Cristóbal Català, y entre