Ajuntament de Vinalesa

2. Història. D’alqueria islàmica a poble de llauradors
cavació arqueològica situada en el popular Barri del Carme de València —en concret al
núm. 7 del carrer Salvador Giner—, les primeres restes materials d’un molí d’època musulmana
descobert en excavació a la península. 186 Aquesta troballa resultava doblement
important, ja que, per una part era una evidència irrefutable de la tecnologia hidràulica
andalusí, i per altra, l’existència d’aquest molí demostra que ja a principis del segle X
estava en funcionament la séquia de Rovella 187 —anomenada abans de la conquesta
cristiana Cequia de Russafa—, i per extensió, el sistema hidràulic vinculat a ella, fins i
tot, possiblement ja construït durant el període anterior. 188
No és aquest un fenomen aïllat, ja que la constatada revitalització de la capital valenciana
durant el huit-cents, es troba dins d’un context de creixement i de colonització
agrària, de fundació de ciutats i d’articulació d’una renovada xarxa urbana a tot
l’Occident islàmic. 189
Arribats a aquest punt, caldria fer un breu repàs de les bases o pilars que conformen
un sistema hidràulic qualsevol, és a dir, la terra, l’aigua i el temps.
Si l’anterior sistema de petits regadius creats pels primers grups tribals havia arribat
o no al seu sostre, és un assumpte complicat de respondre i resoldre; però hi ha una
qüestió ben clara, atesa la idiosincràsia dels sistemes hidràulics andalusins: aquests sistemes
d’irrigació, independentment de la seua grandària, mantenien una estructura inicial
resultat d’un disseny basat en l’exigència de la gravetat. Açò comportava que tant el
punt de captació de l’aigua, com el traçat i pendent de les derivacions secundàries, així
com les possibles direccions d’eixamplament, estaven definides des del començament
de construcció de la xarxa. 190
Que vol dir tot això? Una cosa ben senzilla: els perímetres d’aquests primers sistemes
de regadiu tenien un límit de creixement concret, i una vegada construïts no podien
fer-se canvis substancials en la seua xarxa, ja que la pròpia séquia o canal principal actuava
com una línea de rigidesa delimitadora del propi augment del sistema hidràulic.
És a dir, els llauradors andalusins ajustaven la disposició de la xarxa de reg en funció
de la quantitat de terra global que necessitava la seua comunitat tribal, la grandària o
superfície dels camps de conreu, i una proporcionalitat basada en el temps d’aigua que
necessitaven els regants, en raó de la quantitat de terra que el repartiment cadastral fet
pels agrimensors havia assignat a cada família o particular. Açò no significava que es
conreara tot, però les previsions de creixement futur també estaven compromeses des
d’un principi.
Ara bé, un augment sobtat de població a la zona, una forta onada migratòria, o un
simple canvi d’orientació en els conreus —amb plantes que tingueren una major exigència
en el cabal d’aigües o una necessitat de regularitat en el reg— provocarien un greu
problema de recursos al districte rural, ja que els regadius existents serien insuficients
per suportar un eixamplament de les àrees de conreu atesa la seua fesomia original.
Per tot el ja explicat, resulta comprensible que l’enlairament del projecte d’expansió
urbana de la València emiral, possiblement, descansarà sobre la creació i desenvolupament
d’una gran horta que funcionara com a rebost de la nova capital i, al mateix
temps, com font de recursos fiscals per als governants de la pròpia madîna.
186 ARNAU i MARTÍ 2000: 175.
187 ARNAU i MARTÍ 2000: 175.
188 ARNAU i MARTÍ 2000: 176.
189 SOLER 2000: 210.
190 BARCELÓ 1989: 2013-2047.
96 - 97
F1. Paisatges de l’aigua a terres
musulmanes.