Ajuntament de Vinalesa

F1
Vinalesa. Geografia Història i Patrimoni d’un poble de l’Horta
Anys després d’haver-se construït els primers regadius, fóra per un increment demogràfic
espectacular d’aquestes o d’altres alqueries, o pel “despertar” de la metròpoli valenciana,
en un moment no concretat d’aquest horitzó islàmic, el panorama del regadiu
canvià dràsticament, convertint-se l’espai preexistent en un gran horta associada a la
irrigació de grans séquies d’origen fluvial.
Potser una de les claus estiga en el que acabem de suggerir: l’activació urbana de la
capital del territori valencià —Madina al Turab. Un fet aquest, aparentment circumstancial,
però de gran rellevància, ja que a través del temps ha quedat demostrat que la
magnitud de la ciutat ha estat en íntima relació amb la importància i extensió del seu
hinterland agrícola 183 .
Iniciat el segle IX d. C., Abd Al·la al-Balansí, membre de la familia Omeia que governava
els destins d’al-Àndalus en l’època emiral, trià “l’antiga Valentia dels romans per a
establir-s’hi vora mar (800), com a cap d’un estat autònom que incloïa la franja litoral
de València-Tortosa. El mateix imam construí els jardins de la Rusafa, entre la ciutat i la
marjal, i se suposa que ordenaria dur l’aigua fins a ells.” 184
Com bé explica l’historiador Abel Soler, en coincidència cronològica amb el comentat
per les cròniques històriques andalusines de segles posteriors sobre aquests esdeveniment,
“els arqueòlegs han contastat una important operació d’arrasament i de remodelació
del nucli central de la Balansiya” 185 emiral. A banda del ressorgiment urbà de
la ciutat, hi ha un altre detall de singular importància que ens posa sobre la “pista” de
l’inici de les grans séquies de l’Horta. Cap a finals del segle XX, foren trobats a una ex-
183 “l’horta ha estat des de sempre en extreta connexió amb el cap i casal; ni les “villae” romanes, ni les alqueries islàmiques, ni els
llogarets o pobles que les succeiren , mai no foren independents de la ciutat: la dominació urbana és una constant històrica molt
accentuada al seu entorn...” ROSSELLÓ 1988: 19.
184 SOLER 2000: 210.
185 Ibídem.