Ajuntament de Vinalesa

2. Història. D’alqueria islàmica a poble de llauradors
per Favara, i seguint per Mislata, Rovella, Tormos, Mestalla i Rascanya, fins arribar a la
Séquia de Moncada, totes i cadascuna d’elles son una incògnita respecte el moment i
procés de la seua creació.
Recordem que abans d’iniciar-se la construcció d’aquests canals de derivació fluvial,
el regadiu ja era una realitat consolidada a molts indrets d’aquesta zona, d’igual manera
que en altres llocs del litoral andalusí, els primers colons tribals havien organitzat distints
circuits de séquies, on l’aigua quedava “apressada” i derivada mitjançant un assut 175 de
canyes i terra, conduïda en el seu trajecte a través d’una séquia 176 , i distribuïda en braçals
(mesref) en atenció a un ordre topogràfic, segons la regla de rebta wa-yartha, que quiere
decir, “una diversión después de la otra”, o bien (en beréber), taghamut-d-ultma (“Una
diversión y su hermana”), generalmente desde arriba hacia abajo. 177 I sempre respectant el
principi universal de la gravetat 178 , a l’igual que el seu sistema de funcionament hidràulic
elemental, basat en la conjunció de tres elements transcendentals: la terra, l’aigua
i el temps. És precís retenir el comentari sobre la relació d’aquests tres fonaments del
regadiu andalusí, ja que independentment de la grandària o extensió de la xarxa de reg,
aquest “matrimoni” entre els tres elements serà la pauta primordial de funcionament en
qualsevol tipus d’irrigació desenvolupada des de les primeres alqueries tribals: “[...] una
organització social de tipus tribal articulà un espai hidràulic segmentat, vinculat a les alqueries,
unitats bàsiques de poblament i explotació agrària, mitjançant la captació d’un
aqüífer o, traient l’aigua d’ullals, fonts i, en menor proporció, de pous amb sénies”. 179
Aquestes paraules del geògraf Carles Sanchis referents al regadiu islàmic entorn de
l’Albufera de València, son plenament extensibles a l’escenari de l’Horta Nord, on una
franja humida litoral semblant 180 oferiria als primers musulmans l’oportunitat de consolidar
petits perímetres de regadiu prop de les seues alqueries. Per al cas de l’alqueria
de Benivolesar, resulta evident que l’eix principal del seu regadiu inicial seria la pròpia
zona “humida” del Barranc de Carraixet, un reg recolzat en les intermitències del curs
d’aquesta rambla i, de manera especial, en els aqüífers adjacents, atés que la intensitat i
virulència de les revingudes del barranc aconsellaria, com en altres espais semblants, fer
un ús hidràulic estacional del seu llit i dedicar el seu curs la resta de l’any a altres usos o
“economies.” 181 Així, buscant una certa seguretat en la protecció del sistema de séquies,
seria molt habitual trobar en les vores del Carraixet o en les seues proximitats, un seguit
de nòries o sènies 182 treballades pels andalusins d’aquesta o altres alqueries, que a través
d’una sèrie de canalitzacions de terra, conduirien l’aigua extreta per aquests artefactes a
les seues parcel·les de conreu.
175 La paraula originàriament en àrab és al-sudd, encara que en bereber és ouqqoucq. Vegeu: GLICK 1990: 165-171.
176 Aquest mot prové de l’àrab sāqiya, encara que els berébers l’anomenaven inicialment targa. Vegeu: Vegeu: GLICK 1990: 165-171.
177 GLICK 1990: 167.
178 “En efecte, l’estructura material de les sèquies és la plasmació territorial d’una tecnologia hidràulica que cal desxifrar i avaluar en el
context social que la va elaborar […] Tot i que semble una boutade, cal insistir-hi i deduir-ne les conseqüències: els àmbits regats
estan sotmesos a la llei de la gravetat.” MATEU 1989: 166.
179 SANCHIS 2001: 62.
180 “Las antiguas albuferas, conocidas localmente con diversos nombres tales como marjales, prats, estanys, marenys, constituyen uno de
los elementos geomorfológicos más abundantes en las costas del golfo de Valencia. Sus restingas se suelen apoyar en edificios aluviales
más o menos recientes, como abanicos y llanos de inundación, y se forman gracias a los aportes sedimentarios de ríos y barrancos. Las
marjales del norte de la ciudad de Valencia, ubicadas entre el abanico aluvial del Riu Palancia y el complejo sedimentario formado
por los aportes del Barranc de Carraixet y el riu Túria, se extienden a lo largo de más de una docena de kilómetros, formando una
estrecha franja húmeda paralela al mar, separada del mismo sólo por una estrecha restinga de cantos, gravas y arenas.” PARDO et al.
1996: 63-64.
181 “la part baixa del barranc, més ampla i pantanosa, a més d’eventuals usos agrícoles, permetia el pasturatge de bestiar gros, la cacera,
la pesca i la recol·lecció...” BARCELÓ i RETAMERO 2005: 108.
182 “los espacios seleccionados, en época andalusí, para los cultivos irrigados por elevación no se localizan en el marjal ni en las zonas
limítrofes bajo su inmediata influencia sino en bordes de torrentes y sobre abanicos fluviales”, TORRÓ 1998: 451.
94 - 95
F1. Motiu decoratiu de caràcter
geomètric. Influència islàmica
en l’arquitectura popular.