Ajuntament de Vinalesa

1.3. Els cultius i el calendari agrícola
La millora del sòl i els procediments
antics de femada
1. Vinalesa, terres i aigua
El sòl és una formació natural producte
de la transformació de la roca mare subjacent
davall l’influx de diversos processos
físics, químics i biològics. En els espais
dedicats a l’agricultura, com és el cas de
l’horta que ens ocupa, l’acció de l’home
ha modificat considerablement les condicions
naturals de la terra verge, del terreny
preexistent.
Tant els microorganismes del sòl com
la malesa competeixen amb els cultius
en la captació dels recursos nutritius del
sòl. Amb els coneixements científics actuals
i amb les constatacions pràctiques
de temps passats, el llaurador de l’Horta
ha tractat de contrarestar aquests incon-
F1
venients. S’han aplicat de sempre rotacions de conreus adequades, que distanciaven les
repeticions i s’ha meteoritzat el sòl periòdicament, mitjançant la pràctica del deixar en
camp en guaret. Ambdues pràctiques comportaven innegables avantatges, però també
importants inconvenients de tipus econòmic. Les rotacions impedien al llaurador actuar
amb rapidesa enfront de les variacions de la demanda, mentre que la pràctica del
guaret deixava incultes moltes parcel·les durant mesos.
Unes altres alternatives, les unes antigues i les altres més modernes, s’han posat en
pràctica per millorar l’aptitud biològica de les parcel·les de l’horta. Entre les primeres,
cap citar l’operació –ara oblidada per molts– de formigar. Consistia a practicar, amb el
terreny en saó passada, uns dos-cents clots per fanecada, els formiguers, de cinc pams
de diàmetre i uns tres de fondària. A l’interior, hom introduïa llenya, palla i canyes, i,
sobre aquests materials s’amuntegava la terra extreta del clot. Per la nit, es pegava foc al
combustible colgat, que romania encés un parell de dies. Així, s’aconseguia la destrucció
per calor dels microorganismes i de molta llavor de males herbes. Quan la combustió
cessava, la terra era repartida de nou i les cendres també, al voltant de cada formiguer.
Cal precisar, amb tot, que es tractava d’una pràctica relativament costosa, i només resultava
recomanable per a xicotetes parcel·les de plançonar.
Modernament, les pràctiques que hem descrit han donat pas a mètodes més expeditius,
basats en l’acció d’insecticides i nematicides sobre els microorganismes del sòl. La
pràctica comunament coneguda com el toldat del camp ha estat la més utilitzada, amb
singulars avantatges per al llaurador, però amb greus perjuís per al medi natural, cosa
que a dut a prohibir-la. Es tractava de cobricelar la parcel·la amb un film de polietilé, a fi
de crear un espai estanc entre la làmina de plàstic i el terra. En aquesta cambra, hom introduïa
bromur de metil, verí d’elevada toxicitat, i se’l deixava actuar entre dos i quatre
24 - 25
F1. Els voltants de Vinalesa.