Ajuntament de Vinalesa

1. Vinalesa, terres i aigua
1.000 arrobas de aceyte y 3.000 de algarrobas. Hállanse pocos olivos y algarrobos, por ser muy
reducida la porción de secano en donde se crían: casi todo son huertas, regadas con las aguas
del Turia o con manantiales. Muy cerca de la décima parte de las huertas son alfalfas para
el sustento de las caballerías, las que consumen también unas 30.000 arrobas de zanahorias.
A dichos frutos se añade uno peculiar a los lugares de Almásera y Alboraya, que es la juncia
avellanada, llamada vulgarmente chufa y, por Linneo, Cyperus Esculentus32 .
Durant els tres primers quarts del segle XIX, la situació de les produccions varià escassament.
Pascual Madoz, en el Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico (c. 1840), cita
per a Vinalesa els productes següents: forment, seda, dacsa, fesols, oli, fruites i verdures;
també en destaca la important presència de ramaderia llanar. 33 .
Caldrà esperar fins al segle XX, per a trobar un important grau de diversificació i
d’intensificació productiva de l’agricultura a l’Horta. L’excepció la marquen els anys de
després de la Guerra Civil, quan la necessitat d’alimentar la depauperada població i les
migrades possibilitats d’exportar en plena autarquia, contribuïren a un renaixement de
la cerealicultura a la comarca. Els anys cinquanta i els seixanta del segle XX seran els de
major activitat agrària i diversitat productiva, ja en un temps en què la indústria autòctona
i la de l’estranger s’enduien treballadors hortolans cap a les fàbriques.
L’agricultura de regadiu en l’Horta, amb anterioritat a l’actual procés de mecanització,
es basava en una successió de cultius que, en funció de l’època de l’any, podem classificar
com conreus d’hivern i conreus d’estiu. Entre els primers, destacaven la creïlla, la
carxofa, la floricol i la col de cabdell. Entre els d’estiu, destacaven com a fonamentals els
melons, la dacsa, els cacaus, les tomaques, els pimentons i la fulla de tabac.
Les rotacions de cultius s’aconseguien plantant creïlles en la darreria de desembre, i
procurant deixar al mateix camp una taula sense plantar, reservada al planter de melons.
Pel mes de maig, eren collides ací les creïlles primerenques i, uns dies després, el
camp era plantat de melonar, amb plançons procedents d’un viver propi. Els melons es
recol·lectaven pels mesos de juliol i agost, i, a continuació, de cara a l’hivern, hom podia
plantar allí mateix les floricols, que estarien collidores pel mes de novembre. També després
de la creïlla novella, podia el llaurador introduir uns altres conreus propis del cicle
vegetatiu de maig a novembre, com és el cas dels pimentons, les tomaques, els cacaus o
la dacsa. Aquests cultius estiuencs, una vegada collits, podien deixar el camp lliure per a
plantar lletugues. D’altra banda, la carxofa, que es planta per l’agost, roman al camp tot
l’any, i fins a tres anys seguits; de manera
que la seua entrada en les rotacions típiques
es faria a partir del maig de l’any en
què toque desplantar el cultiu, per a donar
lloc habitualment a un melonar. Aquest
melonar, una vegada collits els fruits pel
fort de l’estiu, també seria útil –encara
que això no és massa recomanable– per a
replantar en ell un altre carxofar.
La desintensificació, iniciada en els anys
setanta del segle XX, suposà per a les nos-
32 CAVANILLES 1989: I, 141.
33 MADOZ 1847.
F3
28 - 29
F1. El fem i la sorra.
F2. Sorra per afegir als conreus.
F3. Entoldat plàstic per el tractament
amb bromur de metil.