Ajuntament de Vinalesa

3. Patrimoni. L’herència dels avantpassats
La major part dels edificis de Vinalesa, també compartien una semblant unitat estructural
i una mateixa divisió funcional dels principals espais interns, malgrat la categoria
social del seu propietari o inquilí. Unitat i funcionalitat que, progressiva o sobtadament,
anirà canviant i matisant-se segons les necessitats familiars o l’estatus econòmic i social
dels seus propietaris i residents 700 . D’aquesta manera, de les senzilles vivendes dels
modests llauradors quatrecentistes —amb espais domèstics a dues mans, dividits internament
en entrada i cambra, que gairebé mai tenien planta en alçada 701 —, es passarà a
cases de llauradors més acomodats, on hom detecta una major complexitat funcional
i estructural 702 que, al marge de ser fruit d’unes necessitats socials més exigents, també
obeeix a un clar mimetisme de les formes arquitectòniques de l’aristocràcia 703 del cap i
casal. No debades, les cases acomodades d’aquests llocs de l’Horta, eren també moltes
vegades, residència permanent o ocasional de propietaris amb negocis o interessos a la
capital valenciana 704 .
Que la vivenda o llar dels feudals —fóra gent acomodada, o d’“a peu”—, ha marcat de
forma decisiva la fesomia i estructura de l’arquitectura popular de l’Horta de València
posterior, és un fet certament inqüestionable, malgrat les evidents transformacions que
es donaren al llarg dels segles ulteriors en materials de construcció 705 , tècniques constructives
o concepció de l’espai intern i els seus usos:
“[...] durant l’etapa baix-medieval i fins a les últimes dècades del segle XVI, en la
majoria dels casos es tendeix
a situar l’àrea d’habitatge
en l’entresolat i fins i tot en
planta alta, mentre que els
productes i els animals, així
com els servicis eventuals i la
producció, es concentren en
la planta baixa. Aquest concepte
medieval d’habitabilitat
canviarà en l’època moderna,
de manera que les habitacions
de les plantes superiors
es destinen prioritàriament
a l’emmagatzemament dels
700 “La divisió interna morfològica bipolar en entrada i cambra es modifica per convertir la primera en celler i cuina. Per altra banda,
les alqueries i les cases més complexes canvien eixa tipologia interna i es multiplica la disposició funcional de l’espai domèstic
seguint un criteri d’especialització...” CARDELLS 1997: 36-37.
701 Íbidem.
702 “La divisió tripartita reflecteix el desenvolupament del model de la casa estandar. Ara, l’entrada s’ha especialitzat en lloc de rebost
i magatzem dels productes agraris (celler) mentres que una altra banda es dedica per a les peces de cuina i per elaborar el menjar
(cuina). La cambra sa suposa una cambreta o palau, una habitació diferenciada a molts dels casos que inclús pot presentar divisió
en una cambra i afegida una cambreta. La intimitat està més reservada que al model bipartit. La casa d’aquest model té el celler a
mà esquerra només s’entra, i després a la mateixa banda està el palauet o cambra. A la dreta, enfrontat a la cambra, està la cuina,
potser pegada a un corralet o estable...” Íbidem, pp. 45-46.
703 “Es tracta d’un model semblant al de les alqueries i que consisteix en la multiplicació de les dos fòrmules originàries (entrada
i cambra) per mig d’establiments acondicionats i especialitzats que podem arribar a extrems quasi aristocràtics. És un model
assentat sobre una economia rural pròspera, i que dibuixa la formació tipològica de casa complexa que segueix l’estructura de
casa-bloc o casa ab pati, de forta tradició mediterrània i clàssica. Es guanya espai a l’àmbit públic de la partida rural o del càrrer
públic; per mig d’un porxe, un pati intern enlluernat i alçades en la part posterior (pallisa o edificis anexes) i davantera (cambres
diverses)...”. Íbidem, pp. 46-47.
704 “En la huerta que circunda Valencia abundan al menos desde principios del siglo XV las parcelas, viñas y alquerias que pertenecen
a mercaderes, artesanos, notarios o juristas...” GARCIA MARSILLA, 1999: 86.
705 “A partir del segle XVI, la tàpia va conviure amb un altre tipus de fàbrica: l’obra de rajola. La rajola, utilitzada fins aqueix moment
en altres elements arquitectònics (arcs, escales, revoltons, taulers per a forjats i cobertes, pous, canalitzacions, paviments, etc.)
anirà guanyant terreny a la tàpia fins a desbancar-la en la segona meitat del segle XVII.” ALGARRA, op.cit., p. 43.
F2
F1.
F2.
212 - 213