Ajuntament de Vinalesa

1. Vinalesa, terres i aigua
vertia per unes hores els corrals de les cases en factories conserveres. Pelar les tomaques,
llevar-ne les llavoriues, col·locar-les dins els pots de vidre (material ben escàs aleshores)
i aplicar-les el tractament de calor en calderes d’aigua bullint, constituïen, tot plegat,
una domèstica manufactura en cadena, que les dones –coneixedores dels secrets familiars
del procés– controlaven i dirigien amb familiar autoritat. El sistema de conservació
aprofitava la varietat anomenada de tot l’any, que necessitava ser encanyada al camp
perquè la mata s’enfilara per la barraca de canyís. A l’hora de collir aquestes tomaques
de tot l’any, calia procedir amb cura de no provocar-les arrapades.
Les parcel·les de la nostra horta es dedicaren en altres temps a cultius que, com en
el cas del forment i la vinya, avui ens resulten estranys. Es tracta del cultiu de plantes
l’ús de les quals no és el de l’alimentació humana o el ramat, sinó la seua utilització
industrial i, en el cas de la morera, l’ús de la a seua fulla com a aliment del cuc del qual,
després de la seua metamorfosi, se n’obtindrà el fil per als teixits de seda.
En paraules de Tomàs de Otero, sots-secretari de la Reial Societat Econòmica d’Amics del
País de València (1794), la collita de seda era aleshores el ramo de agricultura mas interesante
que tiene el Reyno de Valencia 36 . Potser en cap altre racó de les terres valencianes es conega
millor aquesta realitat que en Vinalesa. La cria del cuc de la seda suposà, des d’època medieval
fins a la crisi de la indústria sedera en la primera meitat del segle XIX, un complement
econòmic de primer rang per als llauradors de l’Horta de València. Les famílies hortolanes
centraven esforços i treballs en criar cucs, alimentar-los adequadament amb fulla fresca de
morera i, en acabant, replegar els capolls d’on era treta la filassa de seda.
La morera present a casa nostra des d’època medieval era de la varietat Morus Alba o
morera blanca, arbre exigent en sòls profunds i en aigua: com menys aigua hi haguera,
menys fulla i de menor qualitat produïa. La multiplicació es feia per colze o per estaca,
atés el bon arrelament que presentava l’espècie. Eren arbres esponerosos i vistents, i la
creuera de les rames, en els exemplars adults, podia elevar-se per damunt dels 180 cm.
La localització de la morera en les àrees de conreu era d’allò més variat: ocupava les
voravies dels camins, les vores dels caixers de séquia, les tanques d’algunes parcel·les,
els patis de casa... Els camps dedicats al conreu de morera, atés el distanciament que
requerien els arbres, podien albergar, en règim de promiscuïtat de conreus, altres esplets
complementaris: dacsa, creïlles, blat, hortalissa, herba d’alfals i, fins i tot, fruiters
intercalats. Eren dues les collites de fulla de morera: la de setembre i la de maig, aquesta
segona de major qualitat.
El cultiu del cànem (Cannabis sativa) i el posterior procés d’amerat i fermentació
fou, com testimonien les cartes de poblament medievals, una pràctica generalitzada
a l’Horta de València, una herència també del passat musulmà. Es tracta d’un cultiu
poc exigent en cures però molt necessitat de reg; encara que no tolera bé que l’aigua
s’embasse o s’entolle. Després d’una cavada pregona, solia formigar-se el terreny aprofitant
a tal efecte els canyamassos de la collita anterior. En acabant, es femava i se li
proporcionava un regó. La sembra s’efectuava arreu arreu, a la fi de març, i una setmana
després començava a brotar la mata. Calia birbar la malesa i regar cada quinze dies:
quatre o cinc regons, fins a la fi de juliol o la primeria d’agost. Quan la fulla començava
a perdre verdor, hom procedia a segar-la. Un colp tallada, se la deixava al terra en feixos
arrenglerats perquè s’assecara convenientment. Als tres o quatre dies de bon sol, eren
36 ARV, CLERO, Llibre 307 [Capbreus de la Cartoixa de Vall de Christ (1540-1541)]: El 9% de la superfície regada es dedicava al cultiu
de la morera, especialment las parcel·les més pròximes a la població.
38 - 39
F1. Recol·lecció mecanitzada de
la xufa.