Ajuntament de Vinalesa

2. Història. D’alqueria islàmica a poble de llauradors
lavicino, propietaris de la fàbrica 584 . Aquest catolicisme social actuava tant de vàlvula de
regulació de les tensions laborals com d’instrument de control del moviment obrer per
banda de l’empresariat. La jutera comptava amb un bon contingent de dones adscrites
a aquesta ideologia, poc procliu a les mobilitzacions proletàries, que jugà un paper determinant
en la progressiva desactivació de la protesta.
Mentre, els resistents llençaven feroces invectives contra els treballadors que anaven
abandonant la vaga i, molt sovint, aquests necessitaren la protecció de la Guàrdia Civil
per a entrar i eixir de la fàbrica.
La memòria popular encara custòdia algunes de les cobles que cantaven els vaguistes
contra els que havien capitulat davant l’empresa:
Tenim els cors oprimits,
apretats com els cudols,
estant mirant com els patos
es xuplen els caragols.
Entre Foios i Albalat
hi ha una séquia cantonera.
Ha caigut un esquirol
i si no el trauen s’ofega.
L’Ajuntament representa, des de bon començament, un paper calculadament ambigu
en el conflicte, perquè si d’una banda el preocupa la grandíssima incidència que té la
vaga en la vida quotidiana del poble, de l’altra tem enemistar-se amb el seu principal
patrocinador. Tant és així que, ja ben avançada la vaga, arriba fins i tot a plantejar-se de
dedicar-li la plaça del Castell a Trénor per la condonació del deute adquirit pel consistori
en la reforma del clavegueram del Carrer Major. No sabem com anaren les deliberacions
del ple municipal, però finalment la proposta de l’alcaldia —llavors en mans de
Miguel Alcaide, Micalet el Rei— es va desestimar i, en el seu lloc, el consistori aprovà per
unanimitat retolar “el trayecto de la calle Mayor comprendido desde la segunda esquina de
la plaza de la Iglesia, casa número sesenta y ocho, hasta la fábrica de dichos Señores, con el
nombre de calle de los Señores Trénor y Compañía”, tot al·legant que l’empresa “siempre
que se les ha pedido ayuda se han entregado con largueza a cuanto representa el progreso
moral y material” 585
La vaga acaba finalment el juny del 1920 amb un saldo ben magre per als treballadors
revoltats: cap de les seues reivindicacions va ser atesa i la major part d’ells foren
despatxats sense contemplacions. A més, el mateix rector Federico Sapiña que havia
intermediat en favor dels treballadors, en va patir les conseqüències si atenem la crònica
de José Ros Pascual: “Don Federico Sapiña, dejó más o menos violentamente su función a
consecuencia de los sinsabores que la huelga de la fàbrica, medio de vida entonces de casi
500 obreros, trajo consigo. Enfermo de muerte, salió de Vinalesa” 586 .
La conflictivitat social, però, lluny d’aturar-se amb la fi de la vaga, augmenta de forma
alarmant: robatoris, disturbis, altercats... És una època de pobresa i escassetat de sub-
584 A Vinalesa, concretament, La Sociedad Obrera de Socorros Mutuos de Vinalesa, la Unión, s’havia fundat el 19 d’abril del 1915.
585 AMV, Acta municipal 13 Maig de 1920, Fol. 4.
586 ROS 1982.
168 - 169
F1 i F2. El rajolar dels “Descamisats”.