Ajuntament de Vinalesa

3. Patrimoni. L’herència dels avantpassats
En planta no s’adverteixen novetats significatives, per quant el seu traçat és fidel reflex
de l’arquitectura contemporània (a cavall entre l’ambient novator i il·lustrat immediatament
anterior a l’art acadèmic), encara que la conjugació interior entre aquesta i
l’ornamentació que l’abilla resulta d’una plasticitat notable i d’un efecte visual certament
aclaparador, a pesar de la seua matisada il·luminació. Els contraforts exteriors,
nus i coberts de teula a l’exterior per tal d’evitar filtracions, adopten portes a dins forma
de pilastres acanalades corínties amb pedestal sobre les que s’assenten un potent arquitrau
denticulat d’ampli fris blavenc —en el que es succeeixen garlandes florals i motius
relatius a la litúrgia (tiara i creu, casulla, encenser...) —. Damunt d’aquestes pren cos la
volta tapiada amb llunetes, que donen pas als recercats de les finestres laterals, emmarcada
en cada tram per arcs torals discretament exornats amb selectes cornucòpies que
tenen l’aparença de joies. Aquest cobriment clou en el seu punt més elevat amb florons
que —com altres elements— són encara deutors de l’hipecorativisme consubstancial al
barroc valencià.
L’altar o capella major, com és habitual, es troba a una major alçada que la resta del
temple i s’accedeix per una embocadura d’allò més curiosa en obrir-se pas a través
d’apilastrats corbats i arcada toral propera a l’horror vacui –com s’ha dit-. Tanmateix,
el més cridaner dels seus paraments (a banda del retaule realitzat en la postguerra, que
vingué a substituir l’anterior “... severo y algo pesante, como todos los de su tiempo” 622 ),
són dos relleus anònims que disposats en els costats de l’Evangeli i de l’Epístola narren
dos episodis de l’hagiografia de Sant Honorat; obres que no han atret l’atenció d’aquells
que s’han anat ocupant de les seues vicissituds malgrat semblar de bona qualitat i que,
possiblement, s’adscriguen a la segona meitat del s. XIX. Al respecte, cal incidir en què
per a Martínez Aloy la decoració divuitesca “[d’estil] precursor de lo académico, muy
atento a la ponderación de los elementos, al orden, a la simetría y al ambiente religioso;
pero... no pudo librarse de una nueva decoración, practicada, al parecer, en el período Isabelino,
que si bien respetó el ábside, metió mano en los muros laterales interpolando con las
capillas, a guisa de pilatras, listones coronados de bruñidos chapiteles de oro” 623 . Efectivament,
tot sembla indicar que, quan finalitzà la construcció de l’església el seu abillament
interior quedava lluny d’oferir un aspecte –diguem-ne- unitari, per la qual cosa, tenint
en compte l’esforç econòmic
que degué de realitzar la feligresia
i la comunitat de Valldecrist,
suposem que les capelles anaren
acoblant retaules, pintures, escultures
i altres ornaments procedents
del primitiu temple. Fet
que provocà que temps després
es mamprenera una completa
remodelació que li proporcionara
unitat. Així doncs, aprofitant
la celebració de la primera
centúria de la seua edificació, el
rector de la parròquia (llavors
622 MARTÍNEZ ALOY 1925: 1025.
623 MARTÍNEZ ALOY 1925: 1024
F4
188 - 189
F1. Passatge de la vida de Sant
Honorat.
F2. Petxina baptismal, 1601.
F3. Portapau de S. Honorat, s.
xvii - xviii.
F4. Relleu de la Capella major,
aparició als monjos de Sant Honorat.