Ajuntament de Vinalesa

1. Vinalesa, terres i aigua
das perforando pozos y elevando el agua, a veces a alturas considerables, mediante bombas
movidas por motores cuya energía de propulsión ha ido evolucionando al compás del tiempo:
vapor de agua, gas pobre, gasolina, gas-oil y electricidad. El número de huertos regados por
las históricas redes de acequias es relativamente pequeño 37
Probablement, els primers tarongers foren introduïts en l’horta de Vinalesa en l’última
dècada del segle XIX. La plaga de la fitoftora, una dolença criptogàmica, perjudicà molt
l’expansió del taronger en hortes de sòls argilosos i poc permeables. La Guerra Civil
(1936-1939) suposà un altra aturada del procés, així com la postguerra, quan retrocedí
el tarongerar valencià. El virus de la tristesa, especialment en les dècades de 1980 i 1990,
ha suposat un dur colp per a la citricultura, que s’ha vist forçada a una ràpida i contundent
reconversió.
El mètode de conreu tradicional, anterior a la mecanització, tal com s’ha practicat
fins a ben entrada la dècada de 1960, comportava una sèrie de tasques encapçalades per
una intensa treballada del terreny (treballà) o cavada (cavà) efectuada amb l’aixada. Els
llauradors de la colla es col·locaven en una filada, els uns al costat dels altres per a cavar
en tira. Es començava per una punta del camp i hom anava cavant fins arribar a l’altra
punta, d’on calia tornar també cavant. Cada cavador cobria una àrea de dues o tres
vegades l’ample de la pala de l’aixada. Es cavava a dos colps o a tres: colps d’aixada que
eren a la dreta, al front i a l’esquerra del cavador. Entre cavador i cavador, hi havia una
distància aproximada d’un metre. Després de cavat l’hort, calia deixar-lo sense regar el
major temps possible, perquè així l’eliminació de la malesa fóra més eficient.
La preparació de l’hort per al reg, que era per immersió, requeria de taules delimitades
per cavallons. Es feia a mà, amb l’aixada, o bé amb l’acavallonadora tirada per una
cavalleria, i necessitava, almenys en la franja sobre la qual actuava l’aper, una terra prèviament
esmicolada, bé amb el rutlet, bé amb la birbadora. Els cavallons i les taules eren
distints segons l’edat de l’arbreda. Per als plançons, hom disposava taules estretes, al bell
centre de les quals quedava el plançó, de manera que només una part de la superfície del
camp era regada. Segons com anaven creixent els arbres, s’eixamplava la distància entre
els cavallons, fins aplegar a la situació definitiva de reg de la parcel·la sencera, moment
que estava en funció del tipus de plantació que s’haguera adoptat: bé a marc reial, bé al
cinc d’ors. En qualsevol dels casos, es tractava d’evitar que el tronc de l’arbre entrara en
contacte amb l’aigua del reg, per a la qual cosa, amb ajuda de la llegona, s’anaven alçant
cèrcols al voltant de la soca de cada peu de taronger.
Durant el restant període d’activitat vegetativa del tarongerar (primavera, estiu i part
de la tardor), a continuació de cada regada, s’eliminaven les males herbes, i es refeia
l’estructura de cèrcols i cavallons de la parcel·la. Les birbades s’efectuaven a mà, amb
ajuda de la llegona, o bé amb una cavalcadura. En aquest segon cas, s’emprava divers
utillatge: l’entauladora de claus, la birbadora o el tallant, aquest últim sobretot en vespres
d’un nou reg.
De les restants faenes relacionades amb el cultiu del taronger, algunes eren realitzades
pel propi llaurador i unes altres per equips d’especialistes. Entre les primeres, hi ha el
fet d’apuntalar els arbres amb canyes, per evitar el trencament de certes rames, o el
contacte de les taronges de la bragada amb el terra i la humitat. Entre les segones, estan
la podada i l’esporgada o aclarida, amb les ferramentes adients (destraleta, tisores,
formó i serra); l’empelt, per a canviar de varietat, i l’arruixada o fumigació. La finalitat
F1. Tarongers.
F2. Codonys.
F3. Magrana.
40 - 41