Ajuntament de Vinalesa

1. Vinalesa, terres i aigua
en el d’ombria o obaga per a les creïlles velles o tardanes (estiu). La mecanització de la
sembra ha eliminat aquesta beneficiosa pràctica i ara se sembra al centre del cavalló.
Després de grillar la gema i brotar la planta, se li dóna un primer reg, al qual succeiran
set o huit immersions més, al llarg dels quatre mesos que hi ha entre la sembra i la
recol·lecció. Les tasques de conreu es concentren en dues o tres birbades manuals, també
realitzables amb una cavalleria que arrossegue entre els cavallons la barqueta o rutlet.
S’eliminen així les males herbes i s’aporta terra al cavalló, faena que serà completada
amb la llegona. O alternativament, com es fa ara, emprant herbicides.
La recol·lecció es realitzava bé amb l’aixada, bé amb l’aladre. La mecanització, però,
arribà també a aquestos treballs que avui fan tractors amb els estris adequats.
Altre cultiu amb trajectòria
semblant al de la
creïlla és el cacau (Arachins
hipogea). Hui es fa
difícil trobar a l’Horta
camps plantats de cacaus
(Arachis hipogea). Tan
sols algun cavallonet per
a l’autoconsum. I, tanmateix,
aquesta planta
constituí durant anys un
conreu fonamental per a la comarca. La introducció del cacauet data de les acaballes
del set-cents. L’arquebisbe de València Francesc Fabian i Fuero, promotor del jardí botànic
de Puçol (1778), inclogué els cacaus en el parterre de conreus exòtics. Una època
daurada del conreu i consum del producte seria la mitjania del segle XIX, auge que es
prolongaria fins a la dècada del 1920. En les dècades del 1950-1960, entraria en retrocés
i acabaria desapareixent.
Els cacaus se sembraven pel juny, col·locant dues o tres llavors per cada colp. Era
un conreu poc exigent d’adobs i necessitava de tres a quatre regons. Per l’octubre, es
recol·lectaven. Se n’arrancaven les mates i es deixaven assecar esteses al sol durant quatre
o cinc dies. Una vegada seques, s’espolsaven les mates sobre unes cistelles en què
queien els fruits. Una volta encambrats aquests, es procedia a netejar-los de restes de
terra mitjançant un garbell de cacauero: receptacle redó, amb vores de llistó de fusta,
endoblegat pels extrems per a formar l’estructura i amb un fons de pell foradada.
El cultiu del tabac (Nicotiana tabacum) requereix d’un planter que es realitza entre
la mitjania de març i la primeria d’abril. Transcorregudes de sis a huit setmanes, els
plançons són trasplantats al terreny definitiu on es planten en rengles. Les tasques de
conreu eren relativament delicades, en particular pel que fa a despuntar els capolls florals
i a arrancar els xucladors laterals. Pel setembre, es tallaven les plantes, preferiblement
a migdia, per a deixar-les assecar al sol de la vesprada. Al sendemà, abans que
començara a calfar el sol, es replegaven i es portaven a les cambres, on calia deixar-les
penjant durant un mes, perquè s’assecaren a l’aire. Acabat el procés, les fulles se separaven
de les tiges i eren remeses al Centre de Fermentació que hi havia al poble d’Albal, a
l’Horta Sud. Això no obstant, una part significativa de la collita escapava al control de
la companyia arrendatària del monopoli estatal de tabac, i es destinava a la confecció
F1. Dacsa.
F2. Encisams.
F3. Xufa.
36 - 37
F3