Ajuntament de Vinalesa

F1-F2-F3
Vinalesa. Geografia Història i Patrimoni d’un poble de l’Horta
sacsats els feixos per eliminar-ne les fulles sobreres
i els grans secs, i les tiges de fibra eren
disposades en garbes d’una dotzena de manolls.
L’operació subsegüent era la d’espolsar les garbes
amb forques.
L’amerat el realitzava el propi llaurador en
safareigs excavats ex professo. Introduïts en ells,
els feixos de tiges de cànem es mantenien submergits
davall de pedrots que els impedien surar.
En funció de l’època de l’any en què fóra
realitzat l’amerat, n’oscil·lava la durada: dels dotze o quinze dies d’estiu, als quaranta
de la fi de la tardor. Per mitjà de l’amerat, es pretenia diluir la substància gomosa que
unia les fibres perquè aquestes se separaren amb facilitat. Fora dels safareigs, la fibra era
secada al sol i rastellada per a traure filassa i fer cordells, maromes, xarxes, o blanquejada
per a teixir llenços de gran resistència i durada.
El lli (Linum usitatissimum) és una planta anual el conreu de la qual es remunta a cinc
o sis mil anys arrere, és a dir, que apareix unit als inicis de l’agricultura com activitat humana.
És un vegetal de tija recta i fofa, d’un metre d’alçada aproximadament. L’espècie
dedicada a produir teixits és força exigent en sòl i en aigua i tingué una gran difusió a
les nostres irrigades hortes. Necessita també ser amerada perquè fermente i se solten les
fibres que conté per a poder-les filar.
El conreu del cotó (Gossypium sp) estigué en auge durant la postguerra, donada la
situació d’autarquia i de bloqueig internacional del règim dictatorial del general Franco.
Calia proveir mínimament el mercat espanyol del tèxtil cotoner, i el govern impulsà
l’activitat agrícola cotonera. En els inicis de la dècada del 1950, s’arribà a produir bona
cosa de cotó a l’Horta de València. Però després Espanya s’obrí a l’exterior i el cotó retrocedí
de manera ràpida, fins a desaparéixer totalment.
L’horta de Vinalesa, com la dels altres pobles de la contornada, pateix en l’actualitat
un doble procés: d’una banda l’acció de l’urbanisme que, amb un ràpid canvi de l’ús
del sòl, destrueix els espais agrícoles; i d’altra, un procés de desintensificació sobre els
mateixos espais. Fruit d’aquesta pèrdua d’intensitat ha estat l’abandonament de cultius
necessitats d’abundants cures, planters, regs i recol·lecció escalonada i la seua substitució
per altres —alguns dels quals ja hem descrit— amb menors necessitats d’aquestos
factors productius. Potser el que millor representa aquesta situació, entre tots els cultius
existents, siga el taronger.
Els cítrics són cultivats a les terres valencianes, amb caràcter comercial, des de la fi del
segle XVIII. Des d’aqueix moment, l’expansió del conreu ha estat constant fins als nostres
dies, amb certs períodes de recés coincidents amb conjuntures bèl·liques. Les hortes,
i la de València en particular, foren sempre reticents a la introducció del taronger dolç
de la Xina (Citrus sinensis). Tal com afirmava Eusebi Gonzàlez-Sicília de Juan, patriarca
dels estudiosos de la citricultura en els anys seixanta del segle passat:
Cuando se inició el cultivo de los agrios en esta zona, puede decirse que todas las tierras regadas
por la red de canales existentes estaban ya en cultivo, por lo que los agrios sustituyeron en
parte a los cultivos menos remuneradores. Pero la mayor parte de los huertos se instalaron en
antiguos secanos, transformados en vergeles mediante el riego por aguas subterráneas extraí-
37 GONZALEZ SICILIA 1963: 96.