Ajuntament de Vinalesa

Vinalesa. Geografia Història i Patrimoni d’un poble de l’Horta
El sequier major o president és elegit per majoria dels dotze síndics, per a un període
de quatre anys, per bé que pot ser reelegit. Els requeriments per poder ser president
elet són semblants als que calen per ser síndic, però amb la condició afegida de posseir
almenys vint-i-quatre fanecades. Tradicionalment, el requisit era de trenta-sis fanecades
(una jovada foral), la duració del càrrec de tres anys i la reelecció supeditada al vot unànime
dels síndics. En les decisions de la junta de regiment el vot del sequier és només
diriment en cas d’empat; en la resta de casos, té dret de veu, però no de vot.
1.6. Els noms del paisatge
Les diverses denominacions que al llarg dels anys han rebut els elements naturals i
artificials del paisatge constitueixen un valuós testimoni de la interacció secular entre
el territori i l’activitat humana. El nom dels llocs és, al capdavall, el producte d’un gest
col·lectiu esdevingut en un passat més o menys llunyà que el plebiscit implacable del
temps s’ha encarregat de sancionar i ratificar tot fent-lo arribar a la nostra contemporaneïtat.
Un gest col·lectiu que, d’aquesta manera, es projecta en el present establint un
poderós vincle entre nosaltres i els nostres avantpassats, una mena de cordó umbilical
que ens manté units a eixa mare nodridora de referents i identitat que és la memòria
col·lectiva. Així ho entenia el geògraf quebequés Henri Dorion quan es preguntava per
la propietat dels topònims:
“El nom de lloc és al mateix temps propietat de tots i de ningú. Si cal parlar en qualsevol cas
de pertinença, cal referir-se a la memòria col·lectiva. Tal nom és agafat en préstec pels seus
usuaris, amb la particularitat de que l’ús pot modificar l’objecte del préstec. En definitiva,
el nom de lloc és, abans que res, un mitjà de comunicació i un testimoni del context del seu
origen, de les seues transformacions i de tot allò que aquestes transformacions atesten” 67
Per això estos noms, noms de séquies i de camins, de molins i de motors, d’eres i de
sendes, de barraques i d’alqueries, noms aparentment innocus i intranscendents, ens
resulten tan carregats de significat i, fins i tot, d’emotivitat. Posar nom a un lloc equival
a fer-ne una mena d’apropiació sentimental, d’“humanitzar-lo”. És per això que la toponímia
rural de l’Horta de València és tan rica i prolixa: la interacció home-territori ha
assolit ací unes dimensions veritablement extraordinàries amb una ocupació extensiva
i intensiva del sòl i una meticulosa explotació dels seus recursos. L’Horta és, certament,
el paisatge “humanitzat” i, per aquest motiu, els topònims responen tant a la necessitat
F1 F2
67 DORION 1993: 1-10.