Ajuntament de Vinalesa

3.1. Arquitectura religiosa de Vinalesa
3.1. L’església parroquial de Sant Honorat
3. Patrimoni. L’herència dels avantpassats
La llarga presència del Cristianisme en aquestes terres de llevant —com també de
l’Islam— condicionà la configuració de les ciutats, però també dels pobles i llogarets
que s’espargien per la seua geografia. Com és el cas de moltes poblacions que envolten el
cap i casal, poca cosa podem afegir avui al coneixement del que suposà el naixement de
Vinalesa com a comunitat humana, ja que l’esborrament de les petjades més antigues de
la seua existència com a tal ha estat tan intensa secularment que solament la pervivència
de determinada terminologia toponímica o d’alguns símbols i obres públiques, civils i
religioses (juntament amb la conservació de documents puntuals) donen fe d’aquest.
El temple major de Vinalesa se’ns presenta avui com un dels testimonis més reeixits
de la llarga història d’aquesta localitat de l’Horta Nord, malgrat que en origen no fou
l’actual el seu emplaçament primitiu ni la seua primigènia advocació coincideix amb la
contemporània.
El cas de l’església que ens ocupa, situada des d’antic (probablement des de la conquesta
i repoblació cristiana) junt al palau o castell de la vila607 , amb una altra advocació
i, consegüentment, titular608 ; de la qual deixà constància Joaquim Giner el 1752 en un
gravat titulat S. Honorato Arpº. Arlatense Pon. y Titular de Vinalesa. Se hizo a exps. De
D. Ands. Gil y Aliaga609 .
Capella de reduïdes dimensions
pel que trasllueix,
discreta espadanya
i porta de mig punt,
finestral en la façana i
ornaments allunyats de
l’estètica medieval en
què suposadament fou
erigida, endevinant-se
al darrere la traça del palau
amb una torrassa.
Se sap que aquest edifici
serví com a vicaria
F1 F2
607 MARTÍNEZ ALOY (1925): 1022-1023, confirma que: “Antes de visitar la iglesia parroquial moderna debemos hacer mención de la
antigua, cuyos muros incrustados en un ángulo del castillo permanecen en pie para testimoniar su existencia. Parece ser que este primitivo
templo fue una capilla que persistió como filial de la parroquia de Foyos...”. D’aquest edifici diu, a més, el cronista de la ciutat
de València: “Si toda el área que hoy ocupa el gran edificio llamado castillo fue en algún tiempo solar de un alcázar, bien podríamos
decir que los señores de Vinalesa disfrutaron una de las mansiones feudales más capaz de nuestro reino; pero es posible que una vez
posesionados del bélico predio los monjes de Valdechrist, le adicionarían otras fincas contiguas para formar un conjunto muy amplio
que satisficiere las necesidades de la Comunidad... Sobre el cuerpo principal del castillo levántase una rectangular y almenada torre...
hace pensar en alguno de los torreones chatos y robustos que antaño flanquearían la antigua fortaleza”, pp. 1021-1022.
608 Ibídem, p. 1026, refereix sobre el particular: “Extrañábamos la ausencia de otras imágenes, pinturas, retablos y objetos antiguos procedentes
de la iglesia vieja, cuando al entrar en la nueva sacristía nos sorprendió una tabla grande con buena pintura del siglo XVI que
representa dos santos de cuerpo entero: uno es indudablemente San Miguel y el otro dicen que es San Antonio Abad. Puede ser, pero
también puede ser San Honorato, coetáneo del cenobita, fundador y abad como él, y además mitrado, circunstancia denunciada por un
báculo que no encajaría bien en la estampa de San Antonio. Declaramos aventurada nuestra opinión, pero caso de acertar, sospecharíamos
si esta tabla corresponde al altar principal del templo anterior. Para admitir esta segunda hipótesis, nos faltaría un justificante
de la presencia del arcángel. ¿Fue acaso titular de la parroquia, antes de recibir ésta la reliquia de San Honorato?”. Aquesta obra formà
part segurament del retaule que, per a la capella de Sant Miquel i Sant Antoni, s’ordenà fer a l’hereva d’Antoni Pérez (i muller de
Pere Montalt) en la Visita Pastoral de 1583. De ser així, les suposicions de Martínez Aloy adoleixen de fundament i, potser, en el
cas de tindre l’antiga església alguna titularitat pogué al·ludir a la Mare de Déu (de l’Assumpció?).
609 Ibídem, p. 1023: “... el pulcro y correcto dibujante valenciano Joaquín Giner compuso una interesante lámina de 167x100 milímetros
que reproduce la imagen del santo prelado arelatense, llevada en procesión por el rector y precedida de cuatro prohombres del lugar.
Vese en el fondo la fachada principal del templo, que acusa moderna restauración, y también se distingue, detrás de la espadaña, el
torreón del castillo...”. Cal assenyalar que (seguint a l’autor valencià) aquest malaurat artífex féu una altra planxa amb la imatge del
sant francés, conservant-se ambdues en l’arxiu parroquial. Suposem que després de la desfeta de la Guerra Civil desaparegueren
o es destruiren. Sobre la seua petjada artística, vegeu ALCAHALÍ 1897: 140.
F1. Calze, 1803.
F2. Campana costat nord.
182 - 183