Ajuntament de Vinalesa

Vinalesa. Geografia Història i Patrimoni d’un poble de l’Horta
riu Sénia. No debades, molt aviat el jove monarca, d’igual manera que alguns dels seus
nobles, i alguns no tan nobles —com per exemple els almogàvers 213 —, acostumà a fer
incursions pel regne de València per fer mal als moros 214 , i extraure botí de les hortes i
planes amables d’aquell corredor litoral. Era temps, sens dubte, de razzies feudals però
també de calibrar el potencial de resposta de la població indígena davant futurs intents
per obtenir el control i domini d’aquest territori.
No obstant això, i passats uns anys, amb l’episodi de la conquesta de Mallorca pel
mig, i segons relata la pròpia Crònica, foren el mestre de l’Ordre de l’Hospital, Hug
de Fullalquer, i el noble aragonés, Blasco d’Alagó, els que després d’aquesta expedició
insular proposaren al monarca conquerir de manera definitiva aquell delitós país de set
jornades de llong 215 . Estalviarem les anècdotes i successos sobre els posteriors afers palatins
que conduïren finalment en l’hivern de 1232 a Jaume I a proposar a les Corts de
Monsó la conquesta de la Mamlamka de Balansiya. Els fets inqüestionables són que poc
temps després, amb el recolzament d’un important grup de nobles aragonesos i diversos
barons de Catalunya, i, sobretot, amb l’inestimable ajuda de les ordres militars de
l’Hospital i el Temple, entre la primavera i estiu de 1233, Jaume I inicià el camí decisiu
per la conquesta d’aquesta regió d’al-Àndalus 216 , futur Regne de València.
Com bé assenyala el medievalista López Elum, no fou aquesta una conquesta de grans
batalles i durs enfrontaments de grans contingents 217 , ací la sort dels afers d’armes es
decidí entre escaramusses de poques forces, la sorpresa d’unes razzies cada vegada més
intenses i nombroses, i uns assetjaments de curta o mitja durada.
Jaume I, conscient de l’orografia d’aquesta regió, i de la manifesta dificultat de tombar
les innumerables fortaleses andalusines escampades per les zones muntanyenques amb
els seus modestos efectius inicials, privilegià l’ocupació de les “amables” planes litorals,
autèntica espina dorsal de la xarquia andalusina 218 . La combinació de puntuals assetjaments
d’importants madînes, amb continuades razzies per l’extens territori d’hortes
que envoltava la capital musulmana fou durant aquests anys una constant, fins i tot
l’endemà de la conquesta de València.
D’aquesta manera, no resulta gens estrany que, per aquestes dates, cap al 1234 —uns
anys abans de la presa de València—, l’host a cavall que acompanyava Jaume I, àvida de
botí, creuara en més d’una ocasió el solar de Vinalesa —un enclavament estratègic a la
vora del Riu Sec en el rerepaís d’alqueries que perfilava el curs de la Cequia que anava a
Puçol—, de pas en les seues cavalcades cap a les terres del migjorn, vora el Xúquer 219 .
La séquia de Moncada, com ja comentarem en línies anteriors, era el principal canal
hidràulic de tota l’extensa horta que envoltava Madina al-Turab, i dins el seu recorregut
s’agrupaven al conjunt d’alqueries més notables de tot el cinturó rural de la capital
213 Com bé remarca l’historiador Josep Torró “Ni Jaume I ni la crònica castellana mostren cap estima ni reconeixement especial envers
aquests homes”, però malgrat els silencis i omissions oficials, resulta plenament constatable el seu efectiu i considerable protagonisme
en la conquesta de Xarq al-Àndalus, dins del seu paper com solvent tropa o grup autònom de pocs efectius, que bé busca
“l’obtenció d’un botí per compte propi”, bé s’integra en algun contingent de senyors feudals com tropa de recolzament. Foren
sens dubte una mal somni per als poders feudals, per la seua alta capacitat militar i competència en la captura del botí andalusí, i
com no, de forma especial per al conjunt d’alqueries i rafals musulmans de l’àrea rural que patien de forma continuada les seues
accions de rapinya. Vegeu sobre aquesta qüestió: TORRÓ 2001: 18-22.
214 LÓPEZ ELUM 1995: 30.
215 FERRANDO i ESCARTÍ 1995: 113-114. Vegeu també els comentaris d’Abel Soler en: SOLER 1998: 218.
216 “[…] entre 1232 i 1345, la major part del Sharq al-Andalus és objecte de l’expansió feudal catalano-aragonesa…” TORRÓ 1990:
67.
217 LÓPEZ ELUM 1995: 23.
218 “En especial, es muy significativo ver cómo la conquista valenciana es una conquista del litoral y el dominio sobre el camino real de
Valencia a Teruel, y poco más...” GARCÍA EDO 1989: 49.
219 “Con esta finalidad realizó desde Borriana dos incursiones hacia la línea del Xúquer, es decir, aproximádamente cien kilómetros
hacia el sur [...] El itinerario que siguió fue el siguiente: Sagunt, Puçol, Paterna, Manises, Espioca y Alcàsser...”. LÓPEZ ELUM
1995: 51.