Ajuntament de Vinalesa

funcional de designar amb precisió els llocs
diferenciats i els elements articuladors del
territori com al desig de “personificar-los”.
L’estudi de la toponímia rural ens proporcionarà,
doncs, valuosíssimes informacions
geogràfiques, lingüístiques, històriques i etnogràfiques.
El poblament
1. Vinalesa, terres i aigua
El terme de Vinalesa ha estat poblat des de ben antic. És cert que no posseïm proves
arqueològiques que certifiquen l’existència de població estable durant la dominació
musulmana; tanmateix sí que hi ha una altra evidència, flagrant i definitiva, que sustenta
aquesta possibilitat: el propi nom de ‘Vinalesa’, el primer nom documentat que rep
el paisatge que estudiem i que ostenta una nítida filiació aràbiga —ningun especialista
sembla donar crèdit al suggeriment del lingüista suís Wilhem Meyer-Lübke qui incloïa
Vinalesa entre els possibles topònims d’origen pre-romà amb terminació amb –esa o
–isa, com Eivissa, Manresa, Montesa, etc. 68
Un important inconvenient a l’hora d’interpretar l’origen del nom és la seua aparent
absència al Llibre del Repartiment, fet ben inusual en els topònims d’origen aràbic. Això
ens podria fer pensar que tal vegada hi apareix emmascarat davall alguna altra grafia, la ràpida
evolució de la qual, al llarg del segle XIII, acabaria donant la forma ‘Binalesa’ ja absolutament
predominant al segle XIV. Recolzaria aquesta hipòtesi la feblesa lingüística dels
intents d’explicar l’origen de l’ètim partint d’aquesta grafia. Així, per exemple, Cabanes,
Ferrer i Herrero apunten la possible etimologia *Abin al-‘Īsà 69 , explicació que l’arabista
Carme Barceló veu impossible perquè en àrab el nom propi és ‘Īsà i mai no s’ha dit al-
‘Īsà 70 . El filòleg Joan Coromines, per la seua banda, adduïa el nom compost *Ibn ‘Alī ‘Īsà:
El 1976 jo contestava a un prohom que hi viu, que sense dates a la vista em semblava
un dels noms formats per un NP aràbic dels que comencen amb i (i)bn- ‘fill de’. Ara ho
veig clarament i, en concret, probablement, de Ibn c Ali c Ĭsa. En zona apitxada no es pot
esperar altre resultat que aquesta s sorda (ja clara en aquells Binalesça i –lessa de les
mencions antigues). c Ĭsa es pronuncia amb i, molt oberta darrere de c , corroborat pel
port. Eça i no desmentit per Benissa, on va condicionat per Beni-. Altrament, cf. Benieza,
sèquia prop de Múrcia, que ja figura com Benaÿç o –neÿc, i Benieça en el Rept. de
1278 (218 ss., 214 ss.). És clar que no pot ser un cas de terminació pre-romana en –esa
com Montesa, Artesa, Carpesa, idea llançada a la lleugera per M-Lübke (Hom. a Mz. Pi,
1925, i, 71). No suggereixi algú, basant-se en la pron. minoritària Vilanesa, derivar-lo
de Enesa arcaic nom pre-romà d’El Puig, llocs ben apartats, i havent-hi Bin-, Vin- quasi
sempre fins al S. xvii, és l’altre que ha sofert una natural metàtesi, ajudada per contaminació
de vila. 71
68 Meyer-Lübke 1925: 72-73. Agraïm a Reyes Gironés la traducció de l’article al valencià.
69 Cabanes et al. 1981: 208
70 Comunicació personal. Agraïm l’amabilitat de Carme Barceló en fer-nos arribar les seues sempre ben ponderades opinions.
71 Coromines 1995: VIII, 73
F3
62 - 63
F1. Traçat urbà de la séquia de
Montcada.
F2. Partidor de la Fila i Parada
Grossa.
F3. Canal de la séquia de Montcada
(Vinalesa).