Ajuntament de Vinalesa

1. Vinalesa, terres i aigua
plantats. Quadrilles de plantadors s’encarreguen d’una operació, la plantada sistemàtica,
per a la qual cal dur subjectes i protegits els lumbars.
Hui dia, la plantació de cebes en terreny definitiu se sol fer sobre els cavallons, quan
antigament calia parar taules planes, separades per cavallons o per solcs practicats amb
aixada ampla, llegona, forcat o xaruga. La plantació antiga l’executaven colles de plantadors,
organitzades en moltes ocasions pels llauradors del veïnat, que es tornaven els
uns als altres les prestacions de treball. Dones o xiquets ajudaven els plantadors proporcionant-los
manats de cebollí. El plantador, alhora que agafava amb una mà el cebollí,
accionava amb l’altra una xicoteta paleta, el palustre, que servia per alçar lleugerament
la terra i introduir en ella la cabeça del plançó.
Després de trasplantat el cebollí, se l’irrigava i es repetia el reg cada deu o dotze dies al
llarg del temps de creixença. Per traure’n la malesa i tancar la saó, calia entrecavar quatre
vegades el camp. L’agostada de les fulles era el senyal inequívoc de la maduresa de la
ceba, del moment en què calia arrancar-la després d’haver-ne tallat les fulles, deixant-hi
només dos o tres dits de coll. Les cebes acabades de collir eren netejades de terra, replegades
i ensacades. La varietat bavosa es recol·lectava vers la fi de maig o la primeria de
juny, mentre que la de gra era recol·lectada entre la fi de juliol i la primeria d’agost.
Durant els mesos de gener i febrer, la ceba cotitzava a bon preu, raó per la qual interessava
al llaurador conservar la collita fins a l’hivern i poder-la vendre aleshores. La
preservació de les cebes es feia en ceberes o barraques de cebes, construccions de fusta
característiques del nostre paisatge d’horta, que estaven pensades per airejar el contingut
i que foren descrites d’aquesta manera per Manuel Sanchis Guarner:
A l’horta valenciana, criden l’atenció les nombroses ceberes o barraquetes de cebes, estretes
(1 metre), baixes (2 metres), però llargarudes (8 o més metres), amb la coberta de
palla a dos vessants, els murs amb peus drets i canyissos, i el sòl de llates o canyissos; però
generalment amb l’important detall d’estar aixecat una mica de terra, sostingut pels peus
drets susdits, per tal de preservar la collita de cebes dels efectes de la humitat. 35
L’herba d’alfals destaca per la seua importància com a farratge. Aquest llegum (Medicago
sativa) és originari d’Àsia i fou introduït en al-Àndalus pels àrabs. Ha estat considerada
com una de les plantes farratgeres de major importància. A l’horta, l’alfals,
en tant que la força animal era a la base de la vida laboral, constituïa un dels conreus
fonamentals. Al pla de Foios, segons Cavanilles (1790), muy cerca de la décima parte de
las huertas son alfalfas para el sustento de las caballerías, las que consumen también unas
30.000 arrobas de zanahorias. La mecanització dels quefers agrícoles comportà la dràstica
davallada de la producció durant en la segona meitat del segle passat. Si bé, en els últims
anys, la creixent afecció per l’hípica de certs sectors de la població, ha fet reviscolar
en part el cultiu d’aquest farratge de farratges.
Per a cultivar-la, es precisa de llaurons profundes, per la gran longitud de les arrels.
La sembra es realitza en taules, sobre un camp ben esterrossat. La llavor es mescla amb
arena per a distribuir-la millor, i, una vegada escampada, es cobreix amb una passada
d’entauladora. Al quart mes, es realitza la primera sega, que es repeteix de sis a set vegades
al llarg de l’any. A l’Horta, la sega té lloc normalment amb la corbella i més rarament
amb una dalla.
35 SANCHIS GUARNER 1957: 73.
34 - 35