Ajuntament de Vinalesa

Vinalesa. Geografia Història i Patrimoni d’un poble de l’Horta
La “gloriosa” conquesta del llevant d’al-Àndalus, que tendenciosament descriuen les
cròniques reials, i fins tot alguns, posteriorment, han reivindicat amb to d’orgull patri
o croada de la fe, no deixa de ser una de tantes operacions militars inherents a la pròpia
violència del sistema feudal de la Península Ibèrica; en el nostre cas, amb l’objectiu
d’aconseguir fonts de renda en forma de botí i eixamplar les fronteres dels territoris
de Catalunya i Aragó a través de la consecució d’una política de nous establiments i
assentaments en les terres de frontera per súbdits d’ambdues zones. És a dir, conquesta
i colonització 207 .
L’expansió fou producte també del creixement intern del món feudal durant els segles
XI i XIII amb un augment generalitzat del nombre de persones, de la producció i de
l’intercanvi. Tanmateix, aquest creixement fou de forma fonamentalment extensiva, la
qual cosa empenyé a augmentar el camp cultivable cap a l’exterior. Finalment, tot açò
cal relacionar-ho amb el desenvolupament inicial de l’Estat monàrquic el qual, com
un senyor més, buscava consolidar el seu feble patrimoni inicial, palesant un especial
interès en la creació de noves viles, pobles i assentaments camperols que a mig i llarg
termini li proporcionaren “generoses” rendes, bons beneficis fiscals i un ajut de caire
militar i polític en assegurar la participació de les comunitats camperoles en la defensa
del seu territori.
Així, aquesta nova realitat colonial 208 es concretava de la següent manera: a mesura
que els efectius militars feudals guanyaven nous territoris, hi tenia lloc un procés
d’instal·lació en els territoris ocupats de nous pobladors que s’encarregaven de la defensa
militar del territori i de posar en explotació les terres assignades pels senyors o el
rei; paral·lelament, el desballestament i destrucció de la societat andalusina implicava la
integració dels seus efectius, els vençuts, en el nou sistema de relacions socials feudals, bé
amb la seua desaparició física —morts i expulsions—, o bé amb la seua reducció com a
membres marginals del nou cos social colonial.
La marginalitat dels andalusins ja s’havia “cultivat” prèviament en els propis textos
cristians, foren cròniques, disposicions règies, contractes privats o altra paperassa generada
per la pròpia societat feudal. Qüestió, aquesta, més important del que puga semblar
als nostres ulls, ja que, de forma sorprenent, dins la nostra societat actual, encara es difonen
—interessadament, o no— i s’accepten amb total naturalitat una sèrie d’estereotips
F1 F2
207 TORRÓ 1999: 13-21.
208 “Hom ha proposat diverses etiquetes (d’importació, colonial o perifèric) per a aquest feudalisme que s’extengué a mitjans del segle
XIII per bona part dels territoris no cristians del Mediterrani occidental i oriental amb la salvetat que mentre en el primer cas
hi hagué una aportació massiva de nous pobladors no ocorregué el mateix en el segon essent, possiblement, açò el que permeté
la consolidació o no d’un nou sistema de relacions socials en els respectius territoris…” FURIÓ i GARCIA-OLIVER 1985-86:
291-293.