Ajuntament de Vinalesa

2.4. Binalesa, quan el senyoriu és també parròquia (1347-1500)
2. Història. D’alqueria islàmica a poble de llauradors
“Ni a l’endemà de la conquesta, ni moltes generacions després s’havien pogut esborrar
textures, contorns, fesomies d’un paisatge, urbà i rural, moresc.” 289
Transformant una plana de camins d’aigua. La cequia que va a Puçol
Com bé expressa l’historiador Ferran Garcia-Oliver, superades les tumultuoses dècades
de la conquesta, i els primers passos vacil·lants de la colonització feudal d’aquest
territori, abans Xarq al-Àndalus, ara Regne de Valencia, moltes de les empremtes del vell
paisatge andalusí encara hi eren arreu. La pràctica totalitat de les velles ortes sarrahines
s’hi havia conservat, malgrat la desarticulació de les seues societats indígenes i el mer
paper testimonial o marginal, en la majoria dels casos, de les restes de la seua delmada
població. Perquè si, per una banda, Jaume I dissenyava i construïa noves séquies i hortes,
per altra conservava i potenciava les ja existents 290 . Les hortes, ara feudals, eren una
inestimable font de recursos per les necessitades arques reials: des de les sucoses rendes
fiscals de la seua producció agrària a l’incentiu de fer noves pobles i viles dins el seu
territori 291 , o l’habilitació d’interessants “polígons industrials”, plens de molins principalment.
Binalesa no era una excepció. Els sarrahins ja no habitaven de forma permanent dins
el seu solar, i només xafaven aquest terme com veïns d’alguna aljama i vila veïna, o estranys
i simples forasters —qui ho havia de dir temps enrere!
Així, temps després de la conquesta, la vella alqueria es transformà en un solar rural
centrifugat vers un loch 292 poblat de veïns cristians que s’aplegava al camí-carrer major,
es bellugava al ritme de les campanes de la parròquia de Foios, repartia l’aigua de la
Séquia de Moncada, o seguia el calendari que marcaven les collites de forment, vinya i
olivera que més tard, delmaven al seu senyor i a la Seu de València. Però hi havia coses
que no canviaven, i ara, igual que abans, tot passava per treballar la terra, gestionar el
temps entre conreu i conreu, i administrar amb seny l’aigua que transportava la Cequia
Major que anava a Puçol.
La Séquia de Moncada, principal darrer testimoni de l’anterior horitzó rural islàmic,
constituïa el principal motor de la naixent economia agrària feudal de Binalesa i de
bona part del cinturó de viles, universitats 293 i lochs que entre Paterna i Puçol escoltaven
per tramuntana la capital del regne. No podia ser d’altra manera: els andalusins,
anteriors propietaris d’aquest zona al nord del Guadalaviar, havien deixat un “regal”
hidràulic difícilment rebutjable, i traspassat el llindar del segle XIII, el veïnat de totes
aquestes noves demarcacions territorials ja s’havia encarregat de crear i organitzar una
institució que governava els destins d’aquesta gran conducció —la Reial Cequia y Comuna
de Moncada.
289 GARCIA-OLIVER 1991: 43.
290 SOLER 1998: 217-244.
291 “L’estratègia revelada per la distribució dels pobles cristians, al llarg de les planures litorals i les principals valls fluvials, reflexa
l’interés de la corona pel control de les rutes i corredors interiors, a més de la consolidació de les fronteres (interiors i costaneres)
del regne. Les viles noves acomplien així una important funció militar articuladora del territori. A més a més, els àmbits de colonització
corresponen, quasi sempre, als espais agraris més idonis i productius...”. TORRÓ 1990: 75.
292 “[...] el nombre genérico más veces utilizado era el de lugar loch, que sirve tanto para designar núcleos de casi 700 habitantes, como Ruzafa,
o de unas pocas casas donde viven unas decenas de personas, pero con el denominador común de ser una entidad preferentemente
concentrada y bien definida desde el punto de vista toponímico.” ARROYO 1986: 128.
293 “[...] la representación local era ostentada por un conjunto de prohoms o vecinos más influyentes, quienes formaban la universitat,
comunidad dotada de personalidad moral y jurídica y encargada de la gestión de diferentes asuntos de interés comunitario. De este
grupo salían las personas elegidas para desempeñar los distintos cargos municipales que se fueron definiendo, entre los que destacan
fundamentalmente el justicia, màxima autoridad local, los jurats, responsables de la administración, y el mustassaf...” GUALLART
et al. 1997: 41.
112 - 113