Ajuntament de Vinalesa

F2
3. Patrimoni. L’herència dels avantpassats
Però, quins son els antecedents d’aquestes cases i vivendes tradicionals valencianes
que encara a hores d’ara podem contemplar a Vinalesa o la resta de l’Horta? Com gairebé
sempre, un viatge vers el passat ajuda a entendre de millor manera el present.
Allò que comentàvem adés, respecte a la
provisional absència de restes del poblament
romà i musulmà dins l’estricte solar
geogràfic de Vinalesa, no ens disculpa de
fer un breu repàs a la realitat arquitectònica
“casolana” d’aquells temps. Perquè, més
enllà de la nostra ignorància present, el que
resulta una obvietat, és que malgrat no romandre
pedra sobre pedra, llavors n’hi hagué
gent vivint dins la contornada, i d’una
manera o altra, hi hauria també edificis per
allotjar al conjunt d’aquelles famílies.
Dels romans, poca cosa podem dir, ja que
fora de la coneguda informació sobre les viles
romanes esteses pel territori valencià 687 ,
no tenim molta més informació arqueològica
de com vivien dins les àrees rurals
—llevat dels que vivien a les assenyalades instal·lacions “patrícies”. Podem suposar, a
través dels comentaris del romà Plini, que a molts indrets del litoral valencià, i per defecte,
també a l’Horta, els murs de les vivendes més “populars”, eren bastits amb tapial 688 ,
una tècnica constructiva econòmica, fàcil i ràpida d’aplicar, que els veïns de la zona
utilitzarien amb major o menor grau, en combinació amb els improvisats materials que
oferia el terreny adjacent.
Al marge de la maçoneria 689 , i en menor mida de la rajola 690 , la pedra i el fang, el tapial
també fou una de les principals tècniques constructives emprades en les vivendes de
gran part dels musulmans, que entre els segles IX i XIII poblaren el corredor litoral entre
el Sènia i el Segura 691 . Un tapial —conegut aleshores com tauwab— on els forats de
la tàpia eren dissimulats mitjançant revestiments de cal o pintura que imitara la forma
d’un carreu. Ibn Jaldún, erudit de l’època, relata que les mides dels taulers del tapial eren
de quatre per dos colzes 692 , encara que la seva tècnica de realització 693 mantenia moltes
similituds amb la romana.
Sense fer un acostament gaire selecte a la literatura autòctona, els llibres de viatges
o història, guies turístiques, raonaments o tertúlies als cafès, bars i casinos de molts
pobles, o, simplement, fent excursions pels nuclis urbans històrics o termes del rere-
687 Per una aproximació a l’arquitectura romana de la nostra comarca, vegeu BURRIEL i VERDÚ 2000: 19-38.
688 El tapial, era una tècnica constructiva que es realitzava mitjançant uns taulers de fusta, a mode de motlles separats entre si
l’amplària del mur, i sostinguts per travesses (agulles), entre les quals s’abocaven una sèrie de materials, com grava, sorra, pedra,
cal, etc., que de mica en mica, anaven prenent forma en el motlle en ser banyats, batuts o piconats.
689 Encara que es palesa el seu ús al llarg de la història peninsular lligada a al-Àndalus, la maçoneria fou especialment utilitzada
durant l’etapa almoràvit, amb la col·locació de rajoles o fileres i omplint els espais lliures amb pedres petites i morter. En moltes
ocasions els murs de maçoneria es completaven amb tapial com a reforç dels mateixos.
690 Erudits musulmans dels temps medievals com Al-Bakri i Ibn Hawqal parlen de l’ús de la rajola, associada de forma regular amb
la maçoneria.
691 Per un acostament més detallat a l’arquitectura domèstica musulmana de València i les seves rodalies, vegeu: BAZANNA 1990:
247-268; CAMPS et al. 1990: 305-318; PASCUAL i SORIANO 1993: II, 67-75 i LÓPEZ 1994.
692 El colze equivaleix a 41’79 cm. Vegeu: VALLVÉ 1976.
693 El morter, utilitzat per forjar aquesta obra quan era piconada la tàpia, afluïa per tota la superfície, semblant al model romà.
F1.
F2.
210 - 211