Ajuntament de Vinalesa

2. Història. D’alqueria islàmica a poble de llauradors
corredor mediterrani peninsular 115 . En el passat igual que en el present, les grans vies
de comunicació eren elements fonamentals per als transports dels exèrcits d’un i d´altre
bàndol. En el nostre cas, sens dubte, el gran eix de comunicacions per excel·lència era
la Via Augusta 116 , un perfecte eix traçat amb tiralínies pels funcionaris romans, que gairebé
en paral·lel a la línea de costa, articulava el territori litoral de la Província Citerior
—com així denominava el poder romà d’aquesta època a gran part de l’àrea oriental
peninsular. I les terres de Vinalesa, no estaven gaire lluny d’aquesta gran “autovia” empedrada
—possiblement “adobada” en algun tram amb pedres i sorra del Carraixet 117 —,
com tampoc és trobava excessivament lluny del camí entre Saguntum i Edeta —part de
l’itinerari conegut antigament com via Heràclia—, a través de l’antiga ruta cap a la Calderona.
Qüestió aquesta fàcilment comprensible, ja que el solar de Vinalesa es localitzava
sota el triangle territorial controlat per la colònia de Valentia i els municipis de Saguntum
i Edeta 118 . I serà aquest primer vèrtex el que des d’aleshores ha mantingut a Vinalesa dins
el seu territori d’influència més directa. Dit d’una altra manera: tots els veïns de Vinalesa,
des de fa més de 2000 anys, en alguna ocasió, o en moltes, han hagut d’anar forçosament
de forma periòdica a resoldre assumptes propis a la ciutat apegada al Túria.
Al llarg del període romà, i posteriorment visigot, la intensificació de les activitats
humanes a la plana al·luvial del Túria i altres indrets del territori valencià fou un fet
inqüestionable. La vegetació endèmica d’aquest paisatge mediterrani experimentà una
sèrie de canvis i transformacions importants en la seua conformació prèvia, amb la
degradació de superfícies boscoses poblades de carrasques i l’establiment en el seu lloc
d’espècies com la garriga, coscoll, llentiscle, o timó i romaní 119 . El medi físic de Vinalesa,
poblat llavors amb vegetació d’aquest tipus, també registraria la presència d’altres varie-
F3 F4
115 “En el año 75 a. C. nuevamente la calzada del Levante es objeto de nuevas e importantes batallas. Pompeyo avanzó por la costa ibérica
hacia Valentia, colonia romana fundada con lusitanos procedentes de la guerra con Viriato. Q. Cecilio Metelo llegó desde la provincia
Ulterior por la futura Via Augusta hasta la desembocadura del Júcar.” BLÁZQUEZ 2002: 497.
116 “La vía Augusta fue sin duda el eje principal de comunicaciones de las provincias hispánicas con Roma. El emperador Augusto debió
iniciar su construcción después de la visita a Hispania en los años 15-14 a.C. [...] De Saguntum se dirige a Valentia en un largo tramo
rectilíneo en el que posiblemente sirve de kardo maximus a la centuariación de l’Horta Nord...” ARASA 2003: 154.
117 ARASA 2003: 151.
118 “En cada conventus o província, que era la divisió de rang superior, el sistema de poblament estava jerarquitzat segons diferents
graus de protecció legal i fiscal. Al capdamunt de tota la jeràrquia hi havia les coloniae, després els municipia i, en tercer lloc, les
civitates. Les coloniae (colònies) i els municipia (municipis) hi tenien autonomia plena i es diferenciaven en el fet que les primeres
eren fundacions romanes els primers habitants de les quals eren d’origen forà, generalment soldats veterans de les legions romanes,
cosa que implicava de pas certa presència militar i una funció de control sobre la resta del territori […] Si tenim en compte
aquesta jerarquia i el tamany dels poblaments es pot interpretar que al nord del riu Xúquer l’espai estava dominat pel binomi
format per Saguntum i Valentia i el suport interior d’Edeta que hi formaven una triangulació quasi perfecta que controlava la
planura litoral central del golf de València...” PIQUERAS 1995: vol. 1, 17.
119 GRAU 2003: 63.
80 - 81
F1. Canal hidràulic romà a les
vores de l’Horta de València
(L’Eliana).
F2. Restes de l’aqüeducte romà
de la Covatella (Godella).
F3. Jaciment ibèric del Tos Pelat
(Montcada) [J. Burriel].
F4. L’Horta de València des del Tos
Pelat (Montcada) [J. Burriel].