Ajuntament de Vinalesa

2. Història. D’alqueria islàmica a poble de llauradors
Aquestos rumors i l’avanç progressiu de la dreta, radicalitzen més encara l’esquerra
i el govern es veu impotent per controlar la insurrecció obrera. La victòria del Front
Popular en les eleccions del 1936 torna a obrir un horitzó esperançador, tant en les
classes populars com en els sectors intel·lectuals que hi veuen la possibilitat de redreçar
l’embranzida modernitzadora i aprofundir en els processos democràtics, però és la gota
que va vessar el got del reaccionarisme dretà que, ni accepta el resultat de les eleccions
ni veu viable la República per a la consecució dels seus interessos.
L’alineació de la patronal, la dreta més bel·ligerant i els sectors més conservadors de
l’església en un front comú antireformista i, finalment, antirepublicà, desferma la ira de
les organitzacions obreres que alimenten nombrosos avalots populars amb saquejos de
seus polítiques i crema d’esglésies i convents. La conspiració militar troba així el context
idoni perquè el Alzamiento puga ser ben rebut per una part important de la població.
El 18 de juliol del 1936 inaugura així una de les etapes més doloroses de la nostra
història recent, amb una guerra de tres anys que devastarà l’estat i que obrirà una ferida
encara avui per estanyar.
El seguiment desigual de l’alçament militar, afegit al desconcert amb què reacciona el
govern republicà, tindrà, però, conseqüències imprevistes: entre elles, l’inici de la revolució
que s’hi pretenia evitar.
La rereguarda republicana queda sumida en un buit de autoritat que suscita l’aparició
de comités populars que prenen el poder a pobles i ciutats. Grups armats descontrolats
imposen la seua força, creen un clima de terror i arbitren assassinats sumaríssims que,
molt sovint, responen només a vells rancors personals, a un anticlericalisme visceral, o
a lleus sospites de col·laboracionisme o de simpatia amb les forces colpistes. Són els tristament
cèlebres passejos que omplin de cadàvers les cunetes de la carretera de Barcelona
i la mota del barranc de Carraixet.
Vinalesa viu aqueixa nit fraticida el 28 d’agost de 1936. Nou persones foren assassinades
aquella nit, set d’elles afusellades al barranc i altres dues —l’ex-alcalde Manuel
Rodrigo i el regidor Arturo Ros— en algun altre lloc indeterminat perquè mai es varen
trobar els seus cadàvers. Els set afusellats al barranc foren Olegario Pascual, el seu germà
Eliseo Pascual, Miguel Alcaide, Asensio Rios, Alberto Navarro, Francisco Rius i el pare
caputxí Aurelio Ample. Tres més, Rafael Rodrigo, Hermenegildo Monleón i Antonio
Alcaide, que també entre els del passeig, aconseguiren salvar la vida en donar-los per
morts, encara que el darrer fou assassinat unes setmanes més tard junt a Simeon Pardo
en algun punt de la carretera de Barcelona, prop de Puçol.
I no acabarien aquí les execucions. A finals d’agost moria Alfredo Alcayde; el 14 de setembre,
Vicente Orts, Modesto; el 29 de setembre, davant de l’alqueria del Picó, eren executats
el sacerdot Ramon Santarrufina i el seu nebot Francisco Soriano; i el 14 d’octubre,
dia de sant Honorat, vuit joves falangistes del poble que estaven empresonats: Clemente
Alcayde, Miguel Alcayde, Jaime Alcayde, Angelino Blat, Manuel Rodrigo, Luis Andrés,
José Ros, Angelino Blat i Manuel Romeu.
Els esforços governamentals per aturar el terror revolucionari semblaven clarament
infructuosos i l’acció d’aquestos escamots criminals començava a desencoratjar les
ments més lúcides del llibertarisme, com ara el català Joan Peiró que arribà a escriure:
172 - 173