Ajuntament de Vinalesa

2. Història. D’alqueria islàmica a poble de llauradors
musulmana. No resulta gens casual que el monarca nascut a Montpeller, durant les
seues operacions militars per la comarca establira la seua base de operacions a Annisa
(El Puig), i des d’ací, fins l’objectiu final de les seus cavalcades, a les vores del riu Xúquer,
traçara una ruta de saqueig i botí cenyint-se al corredor hidràulic d’aquesta gran
séquia on es localitzaven els més importants nuclis de població i recursos de tota l’horta
andalusina, cas de Museros, Foios i Moncada 220 . L’alqueria de Benivolesar, a un tir de
pedra d’aquestes dues darreres alqueries amb torre, però sense aparentment una sòlida
protecció defensiva, irremediablement, i en funció de l’efecte sorpresa o no, patiria tota
mena de desgràcies i malifetes d’aquests i altres grups feudals, llevat de que la seua població
tinguera temps d’amagar-se entre Foios i Moncada, o en els més llunyans murs
de la madîna.
Aquest darrer supòsit seria crucial per la sort de la comunitat andalusina de Benivolesar
i altres alqueries pròximes de semblants característiques, ja que l’immediat assalt a
l’alqueria i torre de Moncada 222 durant l’estiu de 1235 222 , pensem que condicionà de manera
irreversible, en una direcció o altra, el destí de la major part de famílies musulmanes
de la contornada ja que, després de la victòria cristiana, els textos de la Crònica indiquen
de forma molt precisa la captura de vora un miler d’andalusins dins l’alqueria.
La qüestió és obvia, si hi havia famílies de Vinalesa entre aquella multitud passaren
directament a ser botí de guerra —mà d’obra esclava—, del mateix monarca i els seus
nobles; si no n’hi havia, i estaven encara pels voltants, serien irremissiblement capturades
pel subsegüent escorcoll de la tropa d’escuders i almogàvers. I si no fou ni una cosa
ni altra, simplement els de Benivolesar haurien fugit davant les primeres notícies de
tropes armades per l’horta, buscant el paraigüa dels murs de la capital. Amb la qual cosa,
l’alqueria es trobaria buida, amb cases desertes i camps de llavor abandonats.
I si encara aquestes penúries i entrebancs no foren suficients, dos anys després, la batalla
del Puig va portar l’escenari final de la derrota musulmana a les mateixes portes de
Vinalesa. Amb un panorama tan agre, resulta complicat que algú de l’alqueria puguera
encara salvar la pell, llevat que estiguera sota la protecció del recinte de la madîna.
L’ horitzó immediat, amb la rendició i caiguda de la metròpoli andalusí a l’octubre
de 1238, féu la resta, ja que amb el pactat exili de la major part dels musulmans que es
trobaven allà 223 , a ben segur que els de Benivolesar, com molts altres veïns de la contornada
ja no tornaren mai més a les seues cases i hagueren d’enyorar de per vida aquell
vell paisatge de séquies, camps i camins que havia sigut la seua llar durant generacions i
generacions on es perdia la memòria dels pares dels seus pares.
La majoria d’andalusins marxaren en aquells moments de derrota, però uns altres,
ara una minoria, encara romandrien entre la moreria de la València cristiana i unes poques
aljames a l’Horta durant un temps 224 , però el territori, la seua antiga terra, deixaria
d’estar concebuda des dels seus ulls, així com els fruits i moltes de les marques d’aquell
paisatge centenari serien primer arraconades i després liquidades amb el traç de la corda
de soguejar i una llengua inintel·ligible.
220 En paraules de l’historiador Pierre Guichard, Moncada i Museros eren dos alqueries capitals en el sistema defensiu de la metròpoli
andalusí. Vegeu: BAZZANA i GUICHARD 1978: 73.
221 “I, quan vingué el matí, oïdes les misses, els escuders, i una gran part dels cavallers, anaren a armar-se; i es posaren a la part del
salze, i començaren a entrar a la vila a peu. I els millors dels moros foren tots a les barreres...” FERRANDO i ESCARTÍ 1995: 151.
222 “[…] la torre i alqueria andalusina de Montcada va ser completament assolada en una cavalcada protagonitzada pel mateix rei
Jaume I l’any 1235…” GUINOT 2003: 368.
223 Vegeu el pacte de rendició de València en: ACA, Cancilleria Reial, Pergamí núm. 374 de Jaume I, publicat en: HUICI i CABANES:
1976.
224 GUINOT 1999a: 155.
104 - 105