Ajuntament de Vinalesa

Vinalesa. Geografia Història i Patrimoni d’un poble de l’Horta
el seguiran Francisco Conejos (9 de maig de 1940), José Estellés (25 de maig), Francisco
Saurí (28 de juny), Ambrosio Vijuescas, Dionisio Folguera, Luis Rodrigo —tos
tres membres del consell municipal representant, respectivament, PSOE, UGT i CNT—,
Carlos Cataluña i Arturo Folguera (27 de juliol), Antonio Sorní i Rafael Sánchez (23
de novembre), Manuel Folguera (14 de gener de 1941), Francisco Llopis (8 de juny de
1942), José Gallent (3 d’agost), Francisco Cataluña (13 d’agost) i Francisco Navarro (23
d’agost). Dels setze, onze treballaven als rajolars, un era jornaler, altre mecànic i la resta
llauradors, distribució que ens permet imaginar l’alineació política dins l’àmbit laboral
en la Vinalesa de llavors.
La postguerra esdevé dura i ben penosa. Una recessió econòmica dramàtica porta la
fam als nostres pobles, tots els avenços modernitzadors aconseguits per la república
queden suprimits i el retrocés en tots els àmbits —econòmic, social, cultural, polític—
és certament aclaparador.
El poble, esquerdat de dalt a baix per les rancúnies familiars i l’odi visceral que la contesa
bèl·lica ha implantat, lluita per la supervivència amenaçat per la crisi industrial i la
temerària autarquia del règim, mentre va refent-se a poc a poc d’un passat recent ben
ominós i aprén a conviure amb la nova situació.
Si visitàvem Vinalesa cap el 1950, entraríem per una carretera estreta, acabada de pavimentar
598 , per on circulaven sense descans carros carregats amb jute i espart, o amb
arena de la mar, i menats per carreters orgullosos de la força de les seues cavalleries. I
trobaríem una població que equilibrava la seua economia entre l’agricultura tradicional
i la indústria —els històrics rajolars i la ja modernitzada jutera que comptava amb 550
treballadors i confeccionava, majoritàriament, sacs d’espart.
El que ja no trobaríem és l’edifici del castell, enderrocat el 1945 perquè, segons el
consistori “Ha llegado el momento de aprovechar esta circusntancia para urbanizar y embellecer
la Plaza del Castillo, con derribo de los dos únicos edificios que quedan en la misma
línea de dicha plaza”.
Comprovaríem també com la vida quotidiana començava a deixar de nou espai per a
l’oci: veuríem els xiquets jugant a futbol en el llit del barranc fascinats pels èxits que la
“davantera elèctrica” havia assolit en la dècada anterior i pel prestigi que el club parroquial,
l’Esplai, anava adquirint en les competicions comarcals; comentaríem la barrancada
del 1949, bevent barrejats o aiguardent amb alguns llauradors a les tendes —casa
el Xurro, el Muserenc, Tissarra—; potser hi hauria partida de pilota al carrer major on
Asensio Ample o Arturo Ros presagiaven els futurs èxits de Puchol i seguien una tradició
que havia donat noms ben bé llegendaris com els Peleles, els Poblanos, el Surdo, Jaume
el de la Grossa o el Gascó; podríem igualment assistir a les representacions teatrals de
sainets clàssics valencians con El tonto del panerot, del rafelbunyoler Antoni Roig i Civera,
o Nelo Bacora, l’atribolat alcalde de Beniopa imaginat per Josep Peris Celda.
En la Vinalesa de mitjans de segle XX, el calendari anual venia determinat pels ritmes
agraris i les festivitats religioses. La festa ha sigut i és un dels moments culminants de la
vida en societat: un espai imprescindible que el calendari anual reserva com a vàlvula
d’escapament de la quotidianitat; un espai complex on l’ordre establert es subverteix i
es restaura alhora, on la comunitat es retroba i s’actualitza periòdicament i on, intuïti-
598 GARCÍA I OSUNA 2003; CHIRALT 2002.