Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 13
lamentar aleshores no poder saber pràcticament res de la manera
de pensar d’aquells individus, dels efectes que va desvetllar en la
seva consciència l’ús d’aquella pràctica matrimonial que contravenia
els principis morals de l’Església; sobretot si tenim en compte que
un dels seus personatges més rellevants va ser bisbe de Barcelona
durant gairebé trenta anys.
Aquest va ser el tema de la meva conferència al Collège de
France el febrer de 1979 en presència de Jacques Le Goff, Pierre
Toubert, Robert Fossier, Bernard Guenée, Girolamo Arnaldi i
alguns altres medievalistes més. Vaig rebre l’ajut d’Artur Firpo
en els aspectes organitzatius i en la redacció definitiva del text
que es va publicar sense aparat crític a la Revue Historique, un
text que el mateix Firpo va tenir l’amabilitat d’editar en castellà,
amb algunes addicions sorgides del debat posterior a la conferència
citada suara, en un volum col·lectiu intitulat Amor, familia
y sexualidad. En aquestes publicacions es mostrava de manera
escarida el model explicatiu sobre les estructures de parentiu de
l’aristocràcia barcelonina que més tard avançaria en un llibret.
Quan obro les pàgines de l’edició catalana de L’estructura feudal, publicada
per Edicions del Mall en 1985, no em sento a gust. En
primer lloc perquè em vaig precipitar en una línia de treball sense
prou garanties. És un llibre massa teòric, fet segons el gust de la
historiografia d’aleshores, mal editat, amb nombrosíssimes errates
que provenen d’una mala correcció de les galerades. Tampoc no
m’agrada el llenguatge tècnic exagerat, producte de la fidelitat a
uns plantejaments que, passats els anys, es van revelar plens de banalitats.
El text va quedar allà, disponible per als especialistes.
Vaig deixar de recercar, de moment, l’arxiu patrimonial dels
vescomtes i vaig encarar-me a d’altres temes relacionats amb els
costums de parentiu europeus dels segles XI i XII, a la memòria
dels feudals, tal i com ho vaig registrar en 1984 en un llibre, el
pròleg del qual va escriure Georges Duby. Durant aquells anys
vaig interrogar la novel·la cortesana, especialment els grans escriptors
Benoît de Sainte-Maure, Thomas d’Anglaterra i Chrétien de
Troyes, sobre la manera d’entendre la crisi d’un sistema basat en
el matrimoni entre cosins que situa el germà de la mare, l’oncle
matern, l’avunculus, en un lloc privilegiat. Tristany s’apropa a
Iseut, en part perquè és la muller del rei Marc, el germà de la
seva mare. Les relacions avunculars precedeixen les pròpiament
romàntiques, que diria Hegel. La lectura d’aquestes fonts em va
ajudar molt en la meva voluntat de comprendre l’univers familiar