Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 155
i cultural, la reacció contra els assassins va ser més gradual i
complexa. Hi havia molts homes de negocis i bons mercaders que
van mantenir una prudent distància en el debat polític. Perquè
de debat polític n’hi haver i del bo. Però en saben molt poc,
alguna cosa escadussera, com tot el que ha estat reinterpretat per
la memòria de molts individus, anodina com totes les intrigues
polítiques, confús com les anècdotes que es transmeten en família,
corcat pels interessos dels uns i dels altres. Al capdavall, l’assassí
mai no va ser descobert, potser mai no hi va haver intenció
de trobar-lo. Durant els quatre anys de dures negociacions per
determinar qui havia de ser el nou comte de Barcelona, entre la
tardor de 1082 i l’inici de l’estudi de 1086 una il·luminació maligna
semblava que s’havia estès per la ciutat de Barcelona: ¿potser la
capacitat de generar tedi permetia recuperar el bon ton anterior
a l’assassinat?
Vegem els fets.
En 1084 se signa un acord entre Ramon Folc de Cardona
i Bernat Guillem d’Òdena per combatre els assassins del comte.
És un gest que ens interessa perquè es van preocupar de no
acusar ningú en concret, com si la daga no hagués tingut una
mà que l’hagués empunyat. Aquest és el costat fosc del pactisme.
Tampoc l’assemblea de nobles presidida pel bisbe Berenguer
de Vic va fer gaire més; hi era present Gelabert Udalard al costat de
la major part dels nobles de la regió. Van acordar concedir la
tutoria del fill del comte assassinat a la seva àvia paterna Sança,
casada amb Guillem Ramon, comte de Cerdanya. El pacte encara
no s’havia tancat perquè els de “l’altra banda”, els partidaris de
Berenguer Ramon II, no estaven disposats a signar-lo mentre
la vídua no fos a Barcelona. La sortida de Mahalta és una
victòria dels insurgents, dels assassins, l’únic punt en què, pel
que sembla, estaven d’acord un bàndol i l’altre: l’obligació de
contraure matrimoni amb Eimeric de Narbona. Així es va arribar
a la reunió del 18 de juny de 1086 sota els auspicis del bisbe de
Vic i els Cabrera. Hi van ser gairebé tots. No hi va participar
Gelabert Udalard, que no va voler involucrar-s’hi, ni tampoc Ricard
Guillem, que romania en silenci al seu refugi de Vespella. Allà es
va decidir una espècie de govern compartit entre els tutors del
nen i Berenguer Ramon II. Per a la majoria dels nobles la crisi
acabava allà. Era el moment de preocupar-se per l’economia i de
tenir en compte el desafiament del Cid a la frontera. Davant del
perill, el 6 de juny de 1089 Berenguer Ramon II i el recalcitrant