Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

38 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
TALENT PER VIURE
El 8 de març de 978, el vescomte Guitard permuta unes
vinyes per un alou en un indret anomenat circulo de Barcelona,
proper a l’antic port, ad ipsum Portum. 5 El terreny pertanyia al
monestir de Sant Pau del Camp i era, aleshores, un farraginal
boscà proper a una costa que duia a la muntanya de Montjuïc,
a la banda de ponent. A l’altre extrem hi havia l’heretat del vescomte.
Aquest nou espai li va semblar adient per ampliar la casa
amb un hort on hi poguessin viure els seus fills segons el sistema
de valors dels grups que integraven els ciutadans de Barcelona.
Una classe social en el sentit que els seus mitjans procedien de
la possessió de propietats agrícoles al territori urbà, de l’ús del
diner i de l’habilitat professional.
Els cives barcinonenses, especialment els jutges levites, advocats,
consideraven els guerrers amb una barreja de menyspreu i aprensió.
No cal dir que monopolitzaven l’educació i el coneixement de les
lleis, que aplicaven a una forma de vida exigent que els distingia
cada vegada més, i de manera clara, de la resta de la població.
Fins i tot la seva religiositat, és a dir, el reconeixement del paper
director de l’Església catòlica, era més una qüestió de necessitat
pràctica que de convicció política. Els nobles i els guerrers de
l’últim terç del segle X van mirar d’apropar-s’hi, convençuts que els
seus hàbits de treball eren els més adequats per encarar qualsevol
repte. Atès que els seus beneficis depenen de l’establiment de xarxes
comercials, es fomenta el desenvolupament de la urbanització,
la irrigació i la concentració parcel·lària promoguda per aquest
tipus de persones. Són epítoms de l’èxit social, així els veuen amb
admiració els monjos i els bisbes que segueixen els seus passos
de ben a prop i constaten el bon treball que fan per transformar
la terra i les normes socials.
Només dins d’una societat d’aquestes característiques, un
home com ara el vescomte Guitard podia presentar-se sense ironia
—ho va fer en el seu viatge a Còrdova— com a governador
de Barcelona i destinar els seus recursos a la millora del casal
familiar a la ciutat, oblidant en certa mesura les obligacions als
castells de frontera, deixats a les mans de simples guardians, amb
l’única missió de patrullar el districte i de vigilar el territori, com
era el cas d’un home anomenat Erovigi, beneficiari del castell
5. ACA, perg. Borrell II, núm. 16. Documents 3.