Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

El príncep d’Olèrdola
MIR GERIBERT, SENYOR DE LES TERRES BAIXES
8
Si el comparem amb Guislabert, Mir Geribert és l’altre camí
de la sang, l’altra manera de recórrer als gloriosos avantpassats,
en particular la seva mare Ermengarda, la filla gran del comte
Borrell II. Guislabert se sabia moure bé en els ambients favorables
a la pau i treva de Déu, tot i que amb algunes dificultats. Mir, en
canvi, va combatre fins a l’extenuació el projecte polític de l’abat
Oliba i la comtessa Ermessenda i no per aquest motiu va ser
menys català que ells. La seva vida va ser un agònic crepuscle.
La vida d’un home sense sort, tot i que els seus contemporanis el
van considerar l’heroi dels guerrers de la frontera. Ho testimonia
el títol amb què se’l coneix: príncep d’Olèrdola, tot i que ningú
no es va atrevir a enaltir la seva mort heroica lluitant contra els
musulmans de l’Ebre en una cançó de gesta com les que acostumaven
a fer-se en aquells anys. L’absència d’aquesta literatura
s’explica perquè els seus fets no reflecteixen una vida exemplar,
segons els eclesiàstics d’aleshores i molts historiadors moderns que
el continuen veient com un rebel, un traïdor o simplement com
un exemple de la violència feudal. Fins i tot el seu penediment ha
estat jutjat com l’episodi central de la seva existència, una espècie
de “conversió” al final dels seus dies en què cerca santificar-se per
mitjà de les armes de la guerra santa. Les faltes són discretament
evocades en qualsevol descripció de les seves accions. No importa
gens que no s’ajustin a la realitat de l’època, que responguin al
clàssic presentisme amb què se sol valorar la moral dels guerrers
del segle XI. Fixem-nos en les accions que van impulsar tant la
seva fama com el descrèdit d’homes com Oliba de Vic. Enfront de