Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 125
desitjosa de convertir els jutges i levites en els intèrprets dels
codis de justícia heretats de l’època romana i goda. Aquestes
exigències socials imposen els seus principis morals a l’individu,
el comportament del qual queda determinat més per la llei que
per la pròpia personalitat. En aquest món, la dissidència es
converteix en una transgressió de l’ordre polític. ¿Què s’havia de
fer amb aquesta mena de gent? ¿Què s’havia de fer amb el famós
Mir Geribert, princeps Olerdolæ? Aquesta és la pregunta que es fa
tothom a Barcelona la primavera de 1053, quan el comte Ramon
Berenguer I, seguint el suggeriment del bisbe Guislabert, que no
li vol cap mal al seu fogós cosí, decideix enviar uns emissaris a
Tortosa, on Mir s’havia refugiat per començar les negociacions
que havien de posar fi a les querelas entre tots dos.
Els emissaris escollits són l’abat Berenguer i Guillem Bernat.
No eren els més idonis, però podia haver estat pitjor. Els emissaris
van mantenir una entrevista privada amb Mir en què li van
demanar que abandonés la seva actitud de mantenir un principat
independent entre el Llobregat i l’Ebre amb capital a Olèrdola.
A canvi d’això, li van donar garanties que tindria un judici just.
Van esmentar-li els càrrecs de què l’acusaven i li van recordar
els patiments que els seus fets i els dels seus fills havien causat
a molta gent. Seguidament, van parlar de les possibles penes.
Mir es va mostrar encantat amb la solució, però va sol·licitar
temps per pensar-hi i va demanar parer a Guislabert, que havia
passat per un tràngol semblant uns anys abans, potser també amb
els parents que vivien a la ciutat, com els castellans del castell Vell
i del castell Nou. Per descomptat, tots li van suggerir que seria un
error rebutjar la proposta d’aquells dos emissaris del comte, però
que hi havia un autèntic problema, i tothom a la família n’era
conscient: acceptar aquella proposta sense més ni més era tant
com acceptar una plena declaració de culpabilitat. Li calien noves
garanties, sobretot pel que fa al bon nom de la família: al capdavall
ell era nét del comte Borrell II i fill de la gran Ermengarda. Per
l’avi i per la mare, havia de resistir una mica més.
L’actitud va irritar Ramon Berenguer I, que tenia por que
les hostilitats apareguessin de nou. En alguna hi havia hagut
fins i tot morts. Parlar amb aquell home era realment difícil. Li
recordava massa el seu fill gran, Pere, el que havia tingut amb la
comtessa Elisabet; no trigaria a conèixer l’hybris del noi en tota
la seva plenitud. Fins i tot Guislabert va perdre la seva habitual
calma. Va suggerir al seu cosí que acceptés la situació pel bé de la