Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

132 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
consciència profunda de la culpabilitat fa possible una futura
reconciliació.
El judici contra Mir Geribert va ser, sens dubte, el judici
del segle. Haurien de passar molts anys perquè es produís a
Barcelona un esdeveniment tan transcendental com aquest. Un
extensíssim document em permet seguir, pas a pas, directament,
la recerca que rastrejo. És un esborrany al qual manquen les
signatures de validació, però que conserva, en canvi, tot el sabor
de la tradició jurídica barcelonina. 5 Durant més d’un segle, els
jutges i els levites de la ciutat havien considerat possible anul·lar
les tendències agressives a través de la llei, i s’havien dedicat a
reunir els textos normatius amb aquesta finalitat. Per això interessa
observar detingudament aquest judici perquè s’hi entreveuen no
només les pràctiques judicials barcelonines de mitjan segle XI, sinó
també la concepció del món que les havia fetes possibles.
L’elecció dels jutges era una qüestió cabdal. Mir va pensar que
la presència del seu cosí Guislabert contrarestaria la postura dels
altres dos bisbes, el de Vic i el de Girona, que li eren contraris des
de feia molt de temps. Pel que fa als grans barons, no confiava ni
en Ramon Folc de Cardona, massa aferrat al poder, i menys encara
en Ponç Guerau de Girona ni en el vescomte Dalmau. Per a ell
eren uns simples sobrevinguts a l’ombra del nou comte. Dels cives
barcinonenses, tenia bona opinió del jutge Humbert Ot i també de
Ramon Ademar, i en canvi desconfiava d’Artau Guadall, un germà
del qual havia assassinat un dels seus fills. A Ramon Arnau no el
coneixia. Aquests eren els deu homes representants dels tres ordres
de la societat, l’eclesiàstic, el militar i el ciutadà que tenien a les
mans l’honor de la família dels vescomtes de Barcelona.
Ramon Berenguer I estava seriosament amoïnat per la
manera com s’anava perfilant el judici de Mir. El bisbe de Girona
insistia a aplicar un càstig exemplar esgrimint els principis de
les assemblees de pau i treva de Déu, el de Barcelona demanava
calma mentre els jutges analitzaven amb deteniment els detalls
de l’acusació. Els ciutadans semblava que es decantaven per una
sentència ràpida i raonablement moderada. En el fons admiraven
el príncep d’Olèrdola i no volien que se l’humiliés públicament; a
més a més, començaven a arribar notícies de moviments de tropes
5. ACA, perg. Ramon Berenguer I, sense data, núm. 38. Documents, 102.