Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

36 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
seu marit al comte Borrell II li atorguessin el privilegi que alguna
de les seves filles, millor totes dues, es casés amb un dels seus
dos fills grans. I així va ser.
Udalard, el primogènit, es casà amb Riquilda, la filla petita
del comte Borrell II i la seva preferida. Es deia com l’àvia, la
refinada esposa del comte Sunyer, amb qui compartia el gust per
les joies, els llibres i els guarniments, i també com la vescomtessa
de Narbona, cosina del seu pare. Aquesta dona austera, d’una
poderosa jovialitat i amb un gran interès per la cultura llatina, va
consentir de bon grat aquell matrimoni preparat pel pare, en part
perquè així podia fugir de l’ambient pietós i més aviat esmorteït
que imposava la seva madrastra Aimeruda a la cort barcelonina.
A principis dels vuitanta, quan portava anys de feliç matrimoni,
tenia molts motius per pensar que la seva sogra Gerberga encarnava
una manera serena de viure dolçament. A més a més,
havia estat educada en el respecte cap a tot allò que, de lluny o
de prop, estigués relacionat amb la idea del llinatge, i per això
s’entossudí a infantar fills vigorosos que donessin continuïtat a
l’honor del marit. Dels tres fills mascles, el més conegut és sens
dubte Guislabert, adreçat a l’estudi i, en part, a la religió, tot i
que això no va ser un impediment a l’hora de contraure un bon
matrimoni i tenir fills.
Borrell II aprovà també que la seva filla gran Ermengarda es
casés amb Geribert, el segon fill de Gerberga. El castell d’Olèrdola,
on havia d’anar a viure la núvia, no tenia aleshores l’atractiu de la
ciutat. Un marit més atent hagués comprat una casa a la vora del
castell del Port, prop del germà i de la cunyada, però se suposava
que les decisions preses per Geribert mai no tenien en compte
aquesta mena de detalls. Finalment, va preferir aquesta solució,
la més assenyada. Al capdavall, la ciutat tenia un atractiu que
Olèrdola no posseïa de cap de les maneres, humida i gris com
era a l’hivern. D’aquells casals no n’han quedat restes. Encara
que no en sabem res, podem deduir que eren les típiques cases
amb una mica de jardí, amb tàpies recobertes d’heura, arbres
fruiters i una bona conducció d’aigua que seguia el model romà.
Ermengarda va aconseguir tenir al seu servei personal dues esclaves
musulmanes, a banda dels habituals criats de la casa.
No hi ha dubte que la idea de l’orgull familiar, encara que
no pugui ser acreditada amb proves contundents, vivia en la
consciència de Gerberga. Els pocs esments documentals que tenim