Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

118 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
Un gest que ens sorprèn, de tan desinteressat com és, va facilitar
les coses. El 4 de desembre de 1054, Guillem Berenguer cedia els
drets sobre el comtat d’Osona al seu germanastre el comte Ramon
Berenguer I i es retirava de la vida pública, seguint els passos del
seu germà Sanç, que havia ingressat al monestir uns anys abans. 1
Aquesta renúncia és, entre moltes altres coses, una subtil expressió
de la consciència que caracteritza l’aristocràcia catalana de la
dècada de 1040. De fet, en molts aspectes, la característica central
d’aquest gest és la complexa interacció entre la política i els canvis
en les relacions de parentiu que van originar la idea del llinatge.
La naturalesa dramàtica dels fills de Guisla és un emblema del
món en què ella viurà la resta de la seva vida. En un moment determinat,
decideix oblidar el seu passat en favor de la memòria
del llinatge del seu nou marit, però també del seu propi llinatge,
el de la mare i el de l’àvia. Es debat entre dos centres de gravetat,
Barcelona i Sant Benet de Bages. El seu propi nom, Guisla, com
el de la mare, alterius Guilia, li dóna un aire d’estrangera a la
ciutat. També en les qüestions del cor, Guisla depèn de les diferents
normes culturals promogudes pel bisbe Guislabert, a qui deu part
de la seva sobtada felicitat al costat del brillant Udalard. Com una
dama més aviat trista i impressionable de províncies, viu en el món
imaginari de les grans dames barcelonines, Gerberga, Ermengarda,
Riquilda, Elisabet, i entén els seus sentiments en aquests termes.
I com era previsible, se sent unida al seu nou marit i el segueix
en tots els seus fets. Gràcies a ell ha recuperat un lloc a la ciutat
que l’adusta Ermessenda li havia fet abandonar. Tanmateix, quan
Guisla veu que els fills renuncien a l’herència del pare, sap que
ho fan per un viu sentiment cap a ella. I per aquest motiu sent
una profunda gratitud. Però aquesta renúncia també va ser ben
rebuda pel bisbe Guislabert, que ja començava a acceptar sense
reserves la reforma romana pel que fa al matrimoni i a la vida
religiosa. Com també ho va fer Udalard Bernat, que desitjava, al
més aviat possible, limitar els problemes dels fills de la seva muller
per concentrar-se en els seus i en l’avenir del llinatge, ara que, a
la fi, la pau havia arribat o, almenys, això és el que ell pensava.
En començar la nova dècada, l’horitzó semblava tranquil.
L’ordre polític augurava un gran desenvolupament de la vida
econòmica i social a Barcelona. L’economia del pillatge no interferia
1. ACA, perg. Ramon Berenguer I, núm. 102, i perg. Ramon Berenguer I, núm. 155.