Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 129
a imaginar-los amb els trets d’uns veritables reis que impartien
justícia entre els seus súbdits. Potser el record d’Alfons el Trobador
estava deformat, i els miniaturistes que van treballar per elaborar
el Liber Feudorum Maior van exagerar una mica el to polític assolit
aleshores. Però una cosa va ser ben certa, durant uns mesos, entre
febrer i novembre de 1058, Barcelona va ser alhora capital d’un
territori, tribunal on es dirimien els principals litigis familiars i la
seu d’un episcopat que ha apostat per la reforma de l’Església que
promou Roma. En un sentit estricte, aquesta exaltació del poder
de la ciutat encara duraria més, fins ben entrat 1060, però aquells
mesos de la consagració de la seu són els que compten, va ser
aleshores que es van prendre les decisions clau i es van encadenar
de manera definitiva els esdeveniments que determinarien l’avenir
de tot el territori fins mitjan segle XIII, quan Jaume I va tornar a
marcar una fita ciutadana, el 1249, amb la concessió de la carta de
franquícies. Més que la campanya per recaptar les paries a Dénia,
escenari d’una renovable ordalia favorable a l’economia del pillatge,
és la rebel·lió de Mir Geribert el secret encara no del tot desxifrat
per Ramon Berenguer I, la prefiguració dels esdeveniments que
esperen encara devastar la història propera a la família comtal. Mir
és la figura clau de 1058, i el comte és conscient que la resolució
del seu cas pot canviar el sentit de la política. Li calen aliats per si
de cas l’autointitulat príncep d’Olèrdola persisteix en la seva actitud.
Naturalment, compta amb l’ajut dels monjos i dels bisbes, potser
amb l’excepció de Guislabert, que no defineix la seva postura amb
el pretext que és el seu cosí germà i que la seva mare mai no li
perdonaria que el cel li girés l’esquena. Ramon Berenguer s’adreça
aleshores al vescomte de Barcelona, a Udalard Bernat, que havia
tingut Mir Geribert com a heroi de joventut. El 25 de maig de
1058, es realitza l’acord (convenientia) quam facit Udalardus Bernardi
domno Remundo comiti et domnæ Almodi comitisse. 3 Les clàusules
són les habituals, però aquest és un document extens i detallat. La
situació així ho demana. Es va dur a terme l’obra de renovació
d’un acte entre els dos llinatges d’acord amb el bisbe Guislabert, el
primer que va signar el document, i els nobles de la regió; Udalard
va incrementar el seu poder en cedir-los prerrogatives als castells
de la ciutat de Barcelona que mai no haurien somniat. Però tot
valia per demostrar a Mir Geribert que estava sol. La notícia que
3. ACA, perg. Ramon Berenguer I, núm. 225. Documents, 101.