Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 69
que ningú no s’atreveix a posar en dubte de tan assimilat com
està, fins a esdevenir una cosa òbvia, és que la societat es renova
combatent l’enemic fins a la victòria. És la mateixa obvietat que
apareix en un document de juliol de 1012, on s’afirma que rabies
paganorum sevitia per multa annorum curricula super provincias
christianorum et dissipaverunt infinitas municiones usque dum dedit
Deus victorias christianitatis. 15
La defensa de la terra, l’expedició punitiva, la reconstrucció
dels castells i l’honor familiar van permetre que Udalard esdevingués
l’heroi d’aquells temps, i el seu palau va servir d’escenari
per a la introducció a Barcelona d’una manera de fer la guerra
que procedia d’Europa. El seu palau no era només la residència
d’un noble afortunat que havia aconseguit riqueses, ni les seves
propietats a la ciutat eren només un simple lloc per al plaer o
una entitat econòmica: havia esdevingut el centre de la civilització
de la localitat, el referent per a tots els guerrers que aspiraven
a alguna cosa en la vida. Udalard, a més a més, va establir les
bases d’una consciència històrica, convençut que havia arribat el
moment d’una reparació moral pels danys que l’atac d’Almansor
havia ocasionat. La venjança és disfressada com un acte de justícia.
Veig en aquesta decisió l’eco de la vella observació d’Heròdot, segons
la qual la història és, en el fons, l’interval que permet passar
d’una injustícia a la venjança o la reparació.
Si la història de Barcelona és el resultat del sacrifici de 985,
el prestigiós valor de la nova concepció política dels fills i filles
de Borrell II, Ramon, Ermengol, Riquilda, Ermengarda i Adelaida,
significa que el futur s’haurà de comprometre amb un acte
d’immolació de l’enemic, els musulmans de Còrdova. Els fills devoraran
els antics assassins dels seus pares seguint un prototipus
vigorós, que deixa innombrables petges en la documentació de
l’època. L’expedició pública a Còrdova del 1010 és un punt de no
retorn de la política comtal.
Riquilda i Ermengarda veuen en aquesta expedició, en l’elecció
del seu cunyat Adalbert, que acompanya els seus germans Ramon i
Ermengol, el millor exemple de la implicació de tots els membres
de la família dels vescomtes en la causa. Segons un document
de l’època el comte Ramon Borrell i el seu germà Ermengol, que
també és comte,
15. ACA, Cartulari de Sant Cugat, ed. Rius, núm. 449.