Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

68 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
la comtessa Riquilda, i que la millor prova d’aquest fet sigui un
document de 1023 en què el comte Berenguer Ramon I, a precs
de l’abat Oliba, el bisbe de Vic, reconeix que
quas abavus meus Wifredus comes tulit de manibus agarenorum
et dedit praedicto coenobio per scripturam donationis, et
proavus meus Suniarius, proles iamdicti Wifredi confirmavit
eundem locum cum eclesiis suis per scripturam donationis
suæ in potestate iamdicti cenobii, in qua etiam permansit
usque ad tempus Cæsarii qui profitebatur se archiepiscopum
Tarraconensem esse, cui uxor iam dicti Suniarii, nomine Richillis
comitissa, dedit omne prædictum alode, auferens eum
de potestate et dominatione sanctæ Mariæ. 13
Aquí es posa de manifest el fet mateix que encalço. El dret de
propietat se’ns presenta lligat a la consciència que se’n té més tard,
en un moment de crisi, que recompon el passat d’acord amb les
idees d’aquell present. Tornaré a aquesta qüestió quan revisi els
greus incidents que van enfrontar, en la dècada de 1020, la família
dels vescomtes de Barcelona amb la casa comtal representada per
Berenguer Ramon i Ermessenda, ajudats per Oliba, precisament
els personatges que legitimen els drets de Montserrat l’any 1023.
ADALBERT I L’EXPEDICIÓ A CÒRDOVA DE 1010
Que la política està sotmesa als retorns, elements cíclics del
pas del temps, demostra que és un element més del joc del món,
com pensava Plató. Els atacs musulmans a les terres de frontera
no havien cessat des del devastador saqueig de Barcelona en 985.
Això explica la permanent tensió que hi havia entre els guerrers i
els castlans que reclamaven una acció de càstig exemplar a la casa
comtal de Barcelona. En cedir una part dels seus drets a l’autoritat
pública, aquests homes pretenen que el comte Ramon Borrell els
ajudi amb la defensa de les seves propietats, que intervingui en
els assumptes de la frontera amb irrefrenable autoritat. La cultura
de la guerra contra l’islam tendeix a constituir un tipus d’agressió
procliu a les expedicions de càstig i, posteriorment, a la conquesta
de territoris. 14 En un conflicte general entre dues formes d’entendre
la vida, avui diríem que entre dues civilitzacions, l’únic enunciat
13. P.
. P. DE MARCA, Marca Hispanica, doc. CXCV, col. 1035-1037.
14. Cf. J. E. RUIZ-DOMÈNEC, “Guerra y Agresión en la Europa feudal. El ejemplo
catalán”, Quaderni Catanesi di Studi Clasici e Medievali, núm. 3, 1980, p. 265-324.