Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

148 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
LA LLEI I L’ORDRE I ELS BONS NEGOCIS
La imatge del vescomte Udalard Bernat i de la seva muller
la vescomtessa Guisla, a la ciutat de Barcelona es fonamentava en
el creixement econòmic que la revolució agrícola havia impulsat i
que, durant els primers anys de la dècada dels seixanta començava
a ser una rotunda realitat. 13 I és una paradoxa de la història
que bona part d’aquest creixement havia estat possible gràcies
a l’arribada d’homes al Penedès, que amb les seves activitats en
la irrigació i la concentració parcel·lària al territori barceloní
inauguraven una nova època. Aquesta imatge de prosperitat i de
dinamisme quedaria certificada amb l’augment dels contractes ad
complantandum, que durant aquells anys van esdevenir un element
decisiu en l’acumulació del capital comercial. La presència a la
ciutat d’emprenedors agrícoles i de bons agrimensors va facilitar
enormement aquella tasca.
Barcelona era la capital econòmica del país. Cap altra ciutat
podia enorgullir-se de tenir un inventari tan ampli d’activitats
mercantils relacionades amb l’ús de la terra. La classe nobiliària
va intervenir en aquestes activitats amb el mateix interès i pels
mateixos motius (guanyar diners) que els cives i els burgenses; els
bons negocis atreien llauradors de les terres dels voltants que així
es deslliuraven de les càrregues senyorials a canvi de contribuir amb
els seus coneixements i el seu treball al rendiment de les vinyes de
la part alta de la ciutat: la zona de Monterols i Pedralbes, entre
altres, van ser els llocs desitjats als quals els mateixos vescomtes
Udalard i Guisla van dedicar tota l’atenció i capacitat financera. Hi
van comprar i vendre terres, van fer contractes de precària i hi van
invertir perquè es rompessin les terres ermes. La cultura dels diners
estava tan desenvolupada a Barcelona que va fer possible l’aparició
d’un nou tipus social, el ric. Precisament va ser Bernat Ramon,
un estret col·laborador de la família, en temps del bisbe Guislabert,
14 qui va ser anomenat per primera vegada amb el qualificatiu
de dives, és a dir, d’un home que devia als diners el seu estatut. 15
13. Vegeu J. E.
. Vegeu J. E. RUIZ-DOMÈNEC, “The urban origins of Barcelona: agricultural
revolution or comercial development?”, Speculum, 52, 1977, p. 265-286. K. LESTER
LITTLE, Pobreza voluntaria y economía del beneficio, cit. p. 36. En aquesta mateixa línia
S. P. BENSCH, Barcelona i els seus dirigents. Barcelona, Proa, 2000.
14. ACB, LA, vol. I, fol. 127r, núm. 318. Documents, 113; LA, vol. II, fol. 28v.
Documents, 117.