Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

98 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
camperols i als llauradors que rompien les terres. Geribert va
dedicar-se al benestar de molts d’ells, amb el fervor d’un home
que els devia la vida. En els moments més durs dels enfrontaments
amb els genets musulmans, l’actitud dels camperols va
salvar la frontera. Tots aquests gests eren una declaració de
la identitat d’aquest territori. La situació era crítica quan un
esdeveniment ho va precipitar tot. El comte Berenguer Ramon
acabava de morir.
ELS NENS I L’ÀVIA
El 31 de març de 1035 moria el comte Berenguer Ramon I
al palau de Barcelona. Avui sabem que és falsa la notícia, recollida
per Baluze, segons la qual havia mort a la Cerdanya lluitant contra
uns nobles de la regió. Deixava vídua i quatre fills, dos del seu
primer matrimoni amb Sança de Castella, Sanç i Ramon, i dos
més del seu segon matrimoni amb Guisla, Guillem i Bernat. Tots
eren menors d’edat. El poder efectiu va continuar a les mans de
l’àvia dels nens, la comtessa Ermessenda, i, en part, a les del vell
abat Oliba. Les relacions polítiques es van caracteritzar aleshores
per un augment de la tensió entre els partidaris dels guerrers i
els partidaris dels monjos. I això es va esdevenir perquè, més
enllà de la religió, tenien moltes coses en comú: parlaven el mateix
idioma i les diferències relatives als aspectes materials de la
seva cultura, com ara la indumentària, l’habitatge o les pràctiques
agrícoles, eren mínimes, tanmateix estaven separats per la política
i la moral. Per a alguns, la cultura de la pau havia d’imposar-se
en les relacions socials i en els acords diplomàtics amb els musulmans
de l’Ebre i de més enllà; per als altres, només la cultura
de la guerra podia garantir la seguretat del territori, inclosa la
ciutat. Els uns volien oblidar com més aviat millor els efectes de
l’atac d’Almansor, els altres n’havien fet el seu signe d’identitat.
Ambdós grups viuen tan frec a frec a la ciutat de Barcelona, els
seus palaus estan tan a prop, que la més mínima insinuació
els irrita. El més mínim incident es considerava una provocació,
és aleshores quan es perdien els estreps i esclataven conflictes que
involucraven gairebé tots els membres de la família. La política
era sempre el principal motiu d’aquesta incompatibilitat. L’esforç
per definir la posició d’un sector i de l’altre, dels homes d’Oliba i
els de Mir Geribert, no hagués tingut cap valor històric sense el
suport d’una doctrina o d’uns mites creadors o, per fer servir un