Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

44 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
EL 6 DE JULIOL DE 985
Almansor va triomfar quan aconseguí superar la barrera defensiva
dels castells de frontera, aquelles torres de guàrdia situades
a la marca que els vicaris i els castellans havien construït amb
l’esforç dels nous pobladors i que ara mostraven una inexplicable
feblesa enfront de l’atac dels genets cordovesos. Udalard afrontà la
defensa de la ciutat conscient que perdria, encara que va mantenir
fins al final un alè d’esperança amb l’arribada d’un grup de guerrers,
entre els quals hi havia Guilmon, que havia organitzat una
expedició pública per ajudar la ciutat seguint el model carolingi. 2
Això no obstant, admet que els ciutadans amb armes tenen el deure
moral de defensar les seves llars i famílies, i afirma que aquest
deure és un signe de superioritat moral davant l’enemic, que els
seus amics eclesiàstics identifiquen amb Satan, el vell enemic de
la humanitat. 3 D’aquesta manera Udalard afronta el darrer atac
d’Almansor amb la convicció que està realitzant un acte sagrat. La
guerra és un bé quan cal defensar la llar amenaçada. Els monjos
accepten per fi aquest principi que havia constituït la norma de
vida dels guerrers de la frontera. La guerra és bona, sobretot perquè
fa que els homes treguin el millor d’ells mateixos i perquè és
el mitjà per frenar els impius, els enemics de la vertadera religió,
els de la sarracenorum ordo.
L’ardiaca Arnulf es vesteix amb les armes per ajudar el
vescomte Udalard i no dubta a enfilar-se a la muralla perquè els
bons ciutadans de Barcelona s’adonin del fet. Gràcies a l’atac
d’Almansor es pot restablir la jerarquia celestial, el domini del bé
sobre el mal per mitjà de les armes, tal com fan els arcàngels en
defensa del tron de Crist; també el compromís polític carolingi
que obliga els bisbes, ardiaques, canonges i altres homes d’església
a prendre les armes en defensa de la cristiandat. Exercir aquest
dret és una forma d’apropar-se al poble; l’allunyament eremític és
fruit de l’accídia i el pessimisme sobre el futur de la humanitat.
¿Quantes vegades, al capdavall, es va esgrimir aquest compromís
per justificar que els homes que havien ungit les seves mans amb
2. J. RIPOLL, Testamento sacramental de cierto catalán llamado Wilmundo, que
murió en la defensa de Barcelona, ganada por los moros en tiempo del conde Borrell.
Vic, 1828.
3. Sobre els fonaments ideològics i doctrinals d’aquesta idea vegeu N. FORSYTH,
The Old Enemy. Satan and the combat myth. Princeton, New Jersey, 1988.