Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 27
Vell (castrum vetulum o castrum comitale); a l’est, davant del mar,
la de Regomir; al sud, la del castell Nou (castrum novum), que
s’obria enfront del pròsper call jueu, i, a l’est, la porta Episcopal
(portam episcopalem). Als carrers es començava a parlar, sense
tenir-ne gaire consciència, una nova llengua que, amb el temps,
va ser anomenada català, la prova definitiva que en aquells anys
la Història estava canviant. Tot i això, els seus habitants, inclosa la
comunitat hebrea, redactaven els documents en llatí, de vegades
toscament, però d’altres amb un estil elegant que prova l’existència
de petits cercles de gramàtics. Els rics duien armes com els milites
dels castells propers o els nobles de la regió, seguint així un costum
de l’imperi carolingi que exigia als pauperes in exercitum ire
debent; 7 aquesta obligació patriòtica de participar en les campanyes
de l’emperador va esdevenir amb els anys un signe de distinció
social, un privilegi. Ben poques ciutats imperials permetien als seus
ciutadans dur armes ni llegar-les en els testaments. Les dones mostraven
el rostre de la condició femenina fent tot tipus d’operacions
econòmiques, transmetent propietats, concedint préstecs o posant
en marxa el conreu de noves terres. A tots dos sexes els agradaven
les joies i els draps de qualitat que adquirien al mercat, abundosament
proveït des dels més diversos racons de la Mediterrània.
El comerç no era copiós, però sí que tenia una gran qualitat, i
estava especialitzat en les mercaderies sumptuàries, en els béns de
prestigi més que no pas en els de subsistència, que constituïen el
consum de la població acabalada, dels dives, els rics.
Barcelona era, al capdavall, una pròspera i civilitzada ciutat,
però perillosament propera als nòmades, la vida dels quals
es basava en el pillatge a la civilització musulmana d’Alandalús,
en plena transformació dels seus camps per la irrigació i de les
seves ciutats pel desenvolupament de noves xarxes comercials amb
l’Orient. Hi havia una cosa que destacava d’entre les altres: els
ciutadans barcelonins constituïen una sola raça, després de dos
segles d’integració de l’aristocràcia goda amb els hispani del sud
7. Com va demostrar K. BOSL, “Potens und Pauper. Begriffsgeschichtliche Studien
zur gesellschaftlichen Differenzierung im frühen Mittelalter und zum «Pauperismus» des
Hochmittelalters”, Frühformen der Gesellschaft im mittealterlichen Europa. Munic-Viena,
R. Oldenbourg, 1964, p. 106-134, el concepte pauper en aquesta època no fa referència
a l’individu pobre, sinó a qui no era noble, encara que, naturalment, podia posseir
una fortuna. No és estrany, per tant, trobar-nos amb pauperes rics, malgrat l’aparent
contradicció. És un bell exemple de com canvia el sentit dels conceptes, segons ens
demostra la semàntica històrica.