Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

84 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
del seu pare, era ben conscient que Barcelona mai més no seria
la mateixa. No s’equivocava gens. Somniava amb tornar a aquell
passat i no haver de suportar les novetats d’aleshores. Censurava
en silenci la seva altiva cunyada, i fins i tot potser va pensar alguna
vegada a escriure-li una carta recriminant-li la seva actitud
respecte a la memòria del comte Borrell II. Es va refugiar a casa,
gairebé no en sortia, només demanava, de vegades, notícies dels
fills i dels nebots, dels fills de la seva enyorada Ermengarda. Li
calia saber-ne coses, tot i que no tingués cap desig de veure’ls
ni d’estar amb ells. Efectivament, Riquilda havia entès l’autèntica
realitat històrica de la dècada de 1030, una realitat presidida
pels canvis sobtats, per una revolució. Va tancar els ulls davant
els aldarulls de la política d’aquells anys que arribaven gairebé
intactes a la casa propera al castell del Port. Tenia massa records
dels fets del seu pare, lligats a aquells indrets, i, de vegades, potser
somreia davant la possibilitat que la memòria dels temps el
recordaria per damunt de la convulsa època que ella havia hagut
de viure en la seva vellesa.
Per seguir de prop la història de la família dels vescomtes a
la dècada de 1030, en una època que esdevé crítica pels efectes
produïts per una revolució social que vol legitimar els drets de
propietat dels guerrers i dels camperols que practicaven l’aprisio
en les terres encara no conreades, consideraré dos personatges
veritablement rellevants de la família: el vescomte bisbe Guislabert
i el príncep d’Olèrdola Mir Geribert. Aquests dos homes tenen
la mateixa sang, són cosins nascuts de germanes i de germans,
tenen gairebé la mateixa edat, amb pocs mesos de diferència.
Duen vides paral·leles fins que la política les canvia enterament.
Me’ls miro primer l’un i després l’altre: ara Guislabert, després
Mir Geribert.