Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

202 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
tenent, et de omni honore tuo que modo abes vel cum meo consilio
antea adquisieris. 1
Aquest sagrament corporal neix de la memòria i de l’homenatge.
Respon, per tant, al sistema de valors feudal. L’excepcional interès
del document consisteix en el fet que situa un cop més les relacions
entre un senyor i els fills de les seves germanes, els nebots; el
matrimoni entre cosins era un tipus de relació matrimonial que
alguns nobles de la regió, obstinadament, encara mantenien. El
reconeixement de Guillem II de la Guàrdia era un gran risc si
s’assemblava al pare, un cercabregues. Per descomptat, el fill va fer
honor a la família del pare: es va captenir de la mateixa manera.
Sempre donava problemes, amb plets fins i tot amb el mateix rei
Alfons. El conflicte era sempre per les mateixes coses. Ganes de
viure bé i pocs diners per fer-ho. És el món bellugadís dels joves
sense terres. En tot cas, la majoria dels béns eren terres feudals
i la seva explotació estava condicionada a la xarxa d’obligacions
vassallàtiques. Això va provocar conflictes amb Guillem II de la
Guàrdia que desitjava obtenir en propietat el que només eren
simples cessions. Això és el que es pot entreveure en un complex
conveni amb el rei Alfons. 2
VIATGES A ALANDALÚS
Berenguer de la Guàrdia no va trigar a descobrir com n’era
de difícil la vida per a un home com ell a la Catalunya d’Alfons el
Trobador. El desig l’invita a marxar al més aviat possible. Només
el retenia l’esperança que el seu pare tornés i l’actitud de la seva
mare. Al final, el 13 d’abril de 1183, Berenguer ja no pot més i fa
testament abans de marxar a Sant Jaume de Galícia i a Hispània
a la recerca del seu pare i del seu oncle.
Dues grans preocupacions, poc visibles fins aleshores en la
documentació, il·luminen l’esforç de Berenguer de la Guàrdia a
l’hora d’establir per escrit la seva darrera voluntat: el destí del seu
pare, amb una captivadora crida a l’aventura en terres exòtiques,
i els dubtes de la seva mare, durant quinze anys esperant notícies
del marit. Berenguer introdueix aquestes preocupacions a l’interior
d’un rígid sistema d’escriptura que dificultava enormement les
1. . ACA, perg. Alfons I, núm. 229. Documents, 195.
2. . ACA, perg. Alfons I, núm. 668. Apèndix, doc. 182.