Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 29
títol el de marquès, és a dir, senyor de la marca. L’altra gran
zona rural de Barcelona es trobava a uns cinquanta quilòmetres
a l’oest, a la línia que comunicava amb el comtat d’Urgell.
Cal parar esment en aquests nuclis rurals i en els llogarrets
disseminats pels límits fronterers; era un tipus de població diferent
a la de la ciutat, allà la cultura literària no servia, encara que
redactessin els documents en llatí probablement no sabien ben bé
què s’hi deia. La religió i no la cultura era la que hi mantenia
l’ordre social, la qual cosa va fer que el cristianisme deixés de
ser de mica en mica un fenomen urbà, com ho havia estat en
l’antiguitat tardana, per formar part del món rural. Aquestes comunitats
camperoles van ser educades en unes creences diferents
a les dels veïns de l’altre costat de la frontera, majoritàriament
musulmans, també poc sensibles a les formes de vida de, per
exemple, els jueus d’extracció urbana. S’entén que el recel davant
l’altre afectés més els camperols, els guardians del territori, que
els ciutadans o els nobles.
En aquest rerefons es desenvolupa la història política de la
Barcelona del segle X, centúria de ferro per a alguns, veritable renaixement
per a d’altres. Es té la impressió, en llegir els documents,
que en aquells anys la ciutat comença el progressiu deslligament
de les institucions carolíngies i es distingeix cada vegada més de
les altres ciutats europees, Aquisgrà, Colònia, Laon, l’acròpoli dels
últims carolingis, Reims, Langres, enfilada dalt de la muntanya,
Auxerre, Dijon, Autun, la romana, Orleans, pàtria de Robert el
Pietós, Poitiers i, fins i tot, Arles o Marsella. En aquesta tasca
assolirà un paper preponderant l’epopeia de la família de Guifré
el Pilós en el seu intent per consolidar un territori al nord-oest
de la ciutat, aquest va ser el veritable objectiu prioritari del comte
Borrell des del moment que va esposar-se amb Ledgarda, poc
abans del 969. Potser segueix el consell del monjo Geribert, íntim
amic del seu cosí Miró Bonfill, bisbe de Girona, quan afegeix als
seus títols de comes et marchio el pompós de dux Gotiæ. En una
època d’extrema feblesa dels carolingis, nua d’aliances matrimonials
amb la noblesa del sud de França, nostàlgica dels reis merovingis,
els únics que podien reclamar el dret a la sang reial, Borrell II
s’aferma amb l’ajut del seu cunyat Ramon de Rodés, el nom del
qual adoptarà per al seu fill primogènit, introduint-lo per primera
vegada en l’antroponímia catalana. El projecte polític de
Borrell II es durà a terme en uns anys de profunda transforma-