Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

30 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
ció. Tres temporals castigaven Europa: la formació del califat de
Còrdova, duta a terme per ‘Abd ar-Rahmàn III l’any 929, la recrudescència
dels atacs dels magiars a la frontera oriental de l’imperi
i l’augment de les ràtzies musulmanes a les costes de la Mediterrània
occidental des que van instal·lar-se a Freixenet, al costat
de l’actual Canes.
MISSIONS A ALANDALÚS
L’expedició de càstig de 965 duta a terme pels generals Àh mad
ibn Galí i Hudhail ibn Hâshin va debilitar la suprema confiança
que la família de Guifré el Pilós tenia en ella mateixa i que l’havia
dut a dominar pràcticament tots els territoris del que, de vegades,
s’anomena la Marca Hispànica. Després del que s’esdevingué a la
frontera sud, els comtes Miró i Borrell II ja no podien confiar
a tenir el control del país. La ràtzia musulmana va humiliar els
poderosos, va trastornar comunitats senceres i va afeblir la salut
del comte Miró, que moriria un any més tard.
Les missions diplomàtiques davant dels califes de Còrdova
realitzades a partir d’aquell moment solen ser recordades per haver
produït un canvi en la política internacional, acordada anys
enrere per Guifré el Pilós, però va ser molt més que tot això. 11 El
califat de Còrdova exigia un tractat, calia dibuixar noves fronteres
al nord-est de la península i a la vall del Duero. El més important
de tot era la necessitat de restablir l’ordre internacional, potser
sobre un fonament diferent. Després de l’amenaça d’un islam renaixent,
l’expectativa d’una pau duradora era l’únic que preocupava
tothom. Però la tasca no seria fàcil. El califa al-Hakam II no tenia
la paciència d’‘Abd ar-Rahmàn III, ans al contrari.
Hem de suposar que van haver-hi molts contactes diplomàtics
i epistolars entre el comte de Barcelona i el califa de Còrdova, a
més hi ha dos episodis molt diferents que es van esdevenir en els
anys 971 i 976, narrats tots dos per l’intel·ligent historiador àrab
ibn Hayyàn amb el vescomte Guitard com a protagonista.
11. F. CODERA, “Embajadas de príncipes cristianos en Córdoba en los últimos
años de Alhaquen II”, Boletín de la Real Academia de la Historia, XIII, 1888, p. 453-
466. F. CARRERAS CANDI, “Relaciones de los vizcondes de Barcelona con los árabes”,
Homenaje a D. Francisco Codera, 1904, p. 207-215. J. MILLÁS VALLICROSA, “Els textos
d’historiadors musulmans referents a la Catalunya Carolíngia”, Quaderns d’Estudi, XIV,
1922, p. 125-161. D. BRAMON, De quan érem o no musulmans, Vic, 2000.