Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 99
terme habitual en la historiografia moderna, de metanarratives de
poder retòric. Els fils conductors d’aquestes idees són divergents,
per descomptat, en els detalls i, en alguns punts, fins i tot poden
semblar idees contradictòries, però totes evoquen una societat basada
en el dret de propietat i en les oportunitats que aquest dret permet
a tota mena d’individus: els hisendats, els cives urbans, molts d’ells
jueus, i bona part dels homes de cultura, literats, advocats, jutges
i levites, els servidors dels castells, els llauradors que impulsaven
el model de precària i els camperols que aconseguien fugir de la
condició servil. Per aquest motiu, els conflictes eren abundosos,
tot i que no han de ser considerats com a símptomes d’una crisi
social i encara menys com la prova que la violència era una part
constitutiva d’aquesta societat; més aviat responien a qüestions de
tipus personal. La moral és el principal motiu d’aquesta incompatibilitat.
Com ja hem dit abans, la majoria dels ciutadans barcelonins
acceptaven de bon grat les normes socials inspirades en el cristianisme,
agençades amb elements de la legislació romana i gòtica.
Els guerrers, però, valoraven ben poc els refinaments jurídics i els
elevats ideals religiosos d’aquestes doctrines. Només n’agafaven uns
quants costums, la família nuclear basada en el matrimoni entre
un home i una dona que compartien drets i obligacions, així com
una fe generalitzada en l’eficàcia de la religió a l’hora de definir
el sentit del Més Enllà. Pel que fa a la resta, la diferència entre
tots dos grups era notable, sobretot quan la política va intervenir
en favor dels uns i en detriment dels altres.
Mir Geribert no va trigar gaire a percebre que les disputes
entre els dos grups no es desenrotllarien en el marc d’un tribunal
de justícia on les jugades se succeeixen les unes a les altres amb
cerimoniosa lentitud, sinó en el si de la vida política, un corrent
molt més fort que és capaç d’arrossegar-ho tot. El pelegrinatge
a Jerusalem del comte Ermengol II d’Urgell l’any 1038 no va fer
res més que agreujar la situació. Se’n va anar l’únic home que
potser hauria pogut evitar la revolta dels guerrers de la frontera
fent servir el prestigi que tenia sobre tots ells: com el seu pare,
era un excel·lent genet i un líder respectat. ¿Per què se’n va
anar? No ho sabem pas. Però, sens dubte, era la seva resposta
a la situació que es vivia. Seria difícil descriure com el conflicte
d’aquestes dues formes de vida va implicar una revolta contra
l’ordre polític creat pel comte Borrell II quaranta anys abans.
Segons l’ordre establert, el rang definia el noble i, d’una manera
completament natural, exercia el poder sobre les seves terres i els