Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 119
en l’economia mercantil, ni en la transformació agrícola. Tot
semblava en ordre quan un incident va canviar les coses. Un cop
més, l’atzar construeix la història més del que, en un principi,
estem disposats a acceptar. Els éssers humans treballen vivament
per evitar que no sigui d’aquesta manera, per donar una certa
racionalitat a les seves accions, però al capdavall les passions
humanes són les que governen el món.
UNA MELUSINA PER AL COMTE
El 29 de juny de 1050, Ramon Berenguer I queda vidu per
primera vegada. S’havia casat amb Elisabet per indicació de la
seva àvia Ermessenda i per distingir-se dels seus germans. Aquest
matrimoni convingut intentava una reconciliació entre els diversos
sectors de la societat catalana. La família vescomtal ho va veure
amb bons ulls i allà va començar el final d’un conflicte que ara
podia tornar a desvetllar-se amb la mort de la comtessa. Es van
fer exèquies fúnebres per Elisabet, dona previsora que havia
deixat importants llegats a les esglésies del seu país per a aquella
escaiença. El vidu no va deixar gaire temps el llit buit. El 16 de
març de 1051, quan encara no feia nou mesos que havia traspassat
la primera muller, tornava a estar casat amb una dona anomenada
Blanca. Va ser una decisió precipitada, producte potser de l’escalfor
de l’estiu, de la desesperació o d’aquest caràcter submís que, tot
sovint, mostrava el comte quan rebia indicacions de l’àvia. Una
actitud que havia de canviar si volia governar per ell mateix i per a
tota la gent del comtat, no només per als fidels i amics que havia
deixat Oliba de Vic en el seu pas pel món. El cas és que Blanca
ben aviat seria repudiada. Ramon Berenguer I la va instal·lar, és
a dir la va empresonar, en un castell, potser el castell que havia
rebut com a dot, tot i que no en tenim proves. Immediatament
després, el comte es va unir a Almodis, del llinatge dels comtes
Bernat i Amèlia, de la marca del Llemosí, que s’havia casat dues
vegades, primer amb Hug, senyor de Lusignan, i després amb
Ponç II, comte de Tolosa de Llenguadoc, amb els quals havia
tingut diversos fills. Sens dubte, hi havia en Almodis alguna cosa
de fada, i no hi ha res que sigui més difícil, si hem de creure les
llegendes, que haver de tenir tractes amb una fada. Pitjor encara,
era intrigant. El poder l’atreia tant com el mar, i era famosa la
seva innata capacitat per fascinar els seus marits. Ramon Berenguer
no va ser l’excepció després de compartir el seu llit.