Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 37
parlen del caràcter cautelós que es malfia de les formes massa
complicades, d’acord amb l’ideal cluniacenc de la bona muller,
basat en la discretio i la caritas. 3 No hi havia res de més important,
sens dubte, que la moral matrimonial; ella era prou conscient que
només les dones podien fer d’aquesta moral la clau de volta de
l’edifici social. “La funció del matrimoni era unir un progenitor
valent amb una muller que li donés un fill legítim, aquell ésser
que duria la sang i el nom d’un avantpassat coratjós, i que seria
capaç de reviure’l en ell mateix”, escrigué Georges Duby sobre
aquest tipus de vincles. 4 En aquest sentit, el doble matrimoni
dels fills de Gerberga amb les filles del comte Borrell II va servir
per segellar una aliança entre el casal de Barcelona i la família
vescomtal, però alhora per bastir el pont entre una generació i
l’altra. Així, les filles i els fills van rebre per força la missió de
consolidar l’amistat dels seus pares respectius i de convertir-la en
un destí comú. Quan Gerberga rep la notícia que les seves nores
esperen un fill cadascuna, sap, i ho expressa amb entusiasme, que
ha fet tot el que havia de fer a la vida i amb tot l’honor. Res no
li podia complaure tant en una època de masculinitat agressiva
que, ocasionalment, esclata en forma de violència contra els dissidents,
els estranys i els heretges. L’ambició de les dones és la
base indispensable d’una manera de viure pròspera, encisadora,
brillant i de vegades indecorosament classista que es va instal·lar
a Barcelona al darrer terç del segle X, i que dóna continuïtat a la
cultura de les dones del casal de Saxònia, referent inevitable de la
fermesa dels seus actes i de l’elevada formació cultural. Eren les
dones que havien fascinat Geribert, el vell amic de Miró Bonfill,
bisbe de Girona, i que, escolat el temps, rebrien l’honor de ser
les primeres en posseir una biografia dels seus darrers dies; és el
cas de la de l’emperadriu Adelaida, escrita ni més ni menys que
per Odiló de Cluny, i la de la seva néta Matilde.
3. Sobre l’emergència d’aquestes dues virtuts cardinals per a les dones de l’alta
societat del segle x amb relació a la reforma de Cluny, vegeu K. J. LEYSER, Rule and
Conflict in Early Medieval Society: Otonian Saxony. Bloomington Indiana University
Press, 1986, p. 49.
4. G. DUBY, Le Chevalier, la femme et le prêtre. París, Hachette, 1978, p. 35.