Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 145
no hem de refiar-nos del gran quadre historicista que han pintat
alguns historiadors moderns en el qual, en aquests fets, hi veuen
un sistemàtic procés de feudalització del país: l’objectiu polític
era ben bé un altre.
¿Quin noble català, si Ramon Berenguer I s’hagués obstinat
a aconseguir els seus castells per lliurar-los-hi després com a
penyora d’un pacte, hauria gosat procedir contra aquesta decisió?
L’ofensiva contra els grans nobles es va manifestar més tard, cap
a 1067, quan van començar les negociacions per a la compra dels
comtats de Carcassona i Rasès, unes negociacions que van bastir la
llegenda de Ramon Berenguer I i Almodis. 3 Però abans d’afrontar
aquests ambiciosos objectius, calia tancar definitivament el pacte
amb el vescomte Udalard Bernat.
El 29 de gener de 1063 s’efectua per fi la convenientia que
facit Udalardus Bernardi vicecomes domno Remundo comiti et
domne Almodis comitisse. 4 Un rere l’altre van fixar-se els acords
sobre el castell Vell i el Nou de la ciutat de Barcelona, sobre els
drets dels uns i dels altres, sobre l’establiment de chastellani, la
nova classe social que havia de garantir la defensa del territori
i la bona administració de les rendes produïdes en un moment
de gran creixement econòmic. El control d’aquells beneficis es
garanteix amb una clàusula de caució fonamentada en la memòria:
Et predictus Udalardus convenit iam dictis comiti et comitisse ut
non retineat censum vel usaticum alius in predicto castro nisi qualis
fuit ibi in vita Remundi Borrelli comitis et avii iamdicti Udalardi.
Els vells acords entre Ramon Borrell II i Udalard, que era a més
a més el seu cunyat, casat amb Riquilda, sempre havien estat la
clau de les relacions polítiques entre els comtes i els vescomtes
de Barcelona. Ara que semblava que començava una nova època,
van recordar aquest fet que potser havien oblidat quan alguns
membres d’ambdós clans van enfrontar-se per raons de sobirania,
i no calia al·ludir al cas de Mir Geribert per certificar-ho. El
retorn al pacte del passat que havia fet gran Barcelona s’entenia
com un desafiament al futur, no només dels nobiles, sinó també,
especialment, dels cives barcinonenses. Aquesta era una altra
dimensió del pactisme, com molt bé anota Vicens Vives: “amb
la tradició feudal del pacte de bona fe, els homes de les ciutats
3. Vegeu F. L. CHEYETTE, “The «sale» of Carcassonne to the counts of Barcelona
(1067-1070) and the rise of Trencavels”, Speculum, 1988, p. 826-864.
4. ACA, perg. Ramon Berenguer I, núm. 292. Documents, 127.