Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

54 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
d’inspirar tanta literatura i tantes formes d’art en els segles posteriors.
Segons aquesta concepció providencialista, Barcelona es
convertia en una ciutat escollida, com un paradís terrenal entre
rius, una estranya decisió del destí. La realitat era una llegenda
fonamentada en fets reals, ja que la ciutat havia estat construïda
entre el Besòs i el Llobregat en un terreny pantanós, per la qual
cosa s’hi havien acumulat colossals munts de runa per aixecar els
carrers per tal que el mar no hi pogués arribar. En 987, quan
es van iniciar les obres de reconstrucció del castell del Port de
Montjuïc, el terreny que l’envoltava va començar a pujar de preu.
Era el millor indici de la confiança en la reactivació de la vida
econòmica de la ciutat. El personatge que va enllestir aquesta
tasca es deia Geribert, fill petit de Gerberga i Guitard, i gendre
del comte Borrell II atès que s’havia mullerat amb Ermengarda,
la seva filla gran. Tothom estava pendent de la seva actuació i va
saber estar a l’alçada d’aquesta mise en escène que va fer possible
la reconstrucció de la ciutat, després del saqueig de 985.
L’ESFORÇAT GERIBERT
¿Com va ser que la família vescomtal confià en Geribert? Estimava
la vida d’un món llunyà en el temps, més la de l’avi que la
del pare, com podia viure-la un home de la seva condició i de les
seves qualitats: estimava apassionadament el pillatge i tot el que
aleshores feia l’home noble de la frontera. I així va ser com els
fets de 985 van trobar Geribert en un estat inusual de perspicàcia
que captava el decurs dels temps, sobretot quan el seu germà gran,
el vescomte Udalard, va ser dut a una presó de Còrdova després
del saqueig. Aquí el tenim, amb tota la seva gran intel·ligència
política, substituint el germà com a cap de família i, alhora, en
el càrrec de vescomte; així mateix, assumia la responsabilitat de
reconstruir les malmeses defenses de la ciutat.
En la reconstrucció del castell del Port, en l’adquisició de propietats
urbanes i en la millora de la xarxa de castells a la frontera,
també hi batega la tenaç fidelitat de Geribert en els valors de les
dones de la família, sobretot els de la seva muller, la caritativa
Ermengarda, la filla gran del comte Borrell II. Probablement va
ser ella qui el va empènyer a fer una donació a l’església de la
Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona; un gest que, ell mateix
ens ho diu, s’explica propter remissionem peccatorum meorum; 2 per
2. ACB. LA, 1.1, fol. 154r-v, núm. 402. Documents, 4.