Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 67
ja que, sense aquests vells records, tots serien usurpadors. Però
quan la sobirania sobre un territori, o un castell, esdevé duradora,
se suposa que la violència amb què ha afermat la seva força i el
seu poder ja està envoltada del costum, de l’acceptació al llarg
dels anys, en una paraula, de la tradició. Per aquest motiu, no
és útil per revelar l’origen d’una propietat, més aviat serveix per
amagar-la. L’esotèric troba aquí el seu brou de cultiu. Si volem
escorcollar els fets esdevinguts a la muntanya de Montserrat des
de començaments del segle IX fins a finals del segle X, hem de
fer un exercici detectivesc a través de les fonts documentals, com
va provar de fer Ramon d’Abadal quan analitzava la falsa butlla
de la fundació del monestir de Santa Cecília, una falsificació de
l’abat Cesari. 12
Qualsevol gnosi es veu obligada a moure’s en un embolic com
aquest que ens mostra la naturalesa del problema. És aleshores
quan la pregunta sobre quan i per què la família dels vescomtes de
Barcelona va ser l’encarregada del castell de la Guàrdia de Montserrat
es transforma en una altra de ben diferent, del tipus ¿quan
i per què els vescomtes de Barcelona van esdevenir els guardians
de la Muntanya Sagrada? Ara la dimensió esotèrica adopta un
caire llegendari que ningú no gosa discutir, com el de l’aparició de
la Verge en una gruta d’aquella muntanya, una Verge negra que
amb el temps esdevindria la patrona d’aquesta terra que troba en
la mateixa muntanya la seva raó de ser. Arran de la llegenda, el
dret de la Guàrdia de la muntanya agafa la tradició com a suport
(un embolcall figurat) d’un dret de propietat que enfronta una
família amb un monestir i que ja no depèn només dels actes de
la vida quotidiana, com donar un alou o permutar una vinya. És
una qüestió vertiginosa i complicada que atorga a una família el
dret a ser la guardiana de la Muntanya Sagrada i que recorda tot
el que ha succeït al llarg d’un segle i mig en aquelles terres, des
de l’arribada de Lluís el Pietós fins a la construcció de la torre
que donà nom al castell de la Guàrdia de Montserrat. L’afer més
temerari és el de la confusió de personatge, o el que és ben bé
el mateix, d’èpoques. És sospitós que l’abat Cesari aconsegueixi
els drets del monestir de Santa Cecília gràcies a la protecció de
12. . R. D’ABADAL, “L’abat L’abat Cesari, fundador de Santa Cecília de Montserrat i pretès
arquebisbe de Tarragona. La falsa butlla de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI,
34, 1927, p. 316-348 (Dels visigots al catalans. Barcelona, 1970. t. II, p. 25-55).